Destrucció i creació

L’origen de ‘Melancholia’, com també de l’anterior film de Lars Von Trier ‘Antichristo’ es troba en la depressió que el cineasta danès va patir poc després de finalitzar el rodatge de Manderlay i que el va mantenir allunyat de la vida pública. La melancolia del títol fa referència a l’estat anímic de la protagonista, Kirsten Dunst, però també és el nom d’un nou planeta que s’acosta a la terra i que inexorablement la condemna a la seva destrucció. El paral·lelisme queda més que clar: Von Trier recorre a la ciència ficció per mostrar la fi del món en un exercici visual fascinant a través del qual expressa al·legòricament la força destructiva que pot arribar a tenir la depressió: un sentiment negatiu tan poderós que pot arrasar un planeta.

El film, que arrenca amb un brillant pròleg d’imatges apocalíptiques en ralentí amb el ‘Tristan e Isolda’ de Wagner com a leiv motiv, està marcat en general per un sentiment de tristesa i el pessimisme, però també de certa resistència, representada pel personatge de Charlotte Gainsbourg, mare d’un nen i germana en la ficció de Kirsten Dunst, que intenta ajudar la germana a superar la seva malaltia i desespera en l’intent de deixar un món on el seu fill pugui créixer.

Les dues germanes centren les dues parts d’aquest film on, malgrat el pessimisme general, hi ha alguna cosa més que depressió. Perquè Von Trier apunta al procés creador com a antídot contra les energies destructives, en una obra paradoxal que mostra l’apocalipsi però on es parla, en realitat, de la creació. Lluny de les seves provocacions públiques (va ser declarat persona non grata al festival de Cannes), Von Trier es mostra aquí com un autor sensible, honest, capaç d’exposar-se en la que sigui segurament la seva pel·lícula més personal, en la qual aflora també la desesperada necessitat de continuar creant.

Crítica publicada a Capgròs

El gat i la rata

The Chaser és una nova mostra de com el cinema sudcoreà és capaç de beure de les fonts més clàssiques del cinema americà i passar-les per un sedàs propi que dóna com a resultat una reinterpretació refrescant i novedosa dels gèneres, en aquest cas el del psicothriller. Aquesta cinematografia, que ha viscut els darrers anys una autèntica època daurada, compta entre els seus films estel·lars amb alguns thrillers de referència, entre els quals cal destacar Old Boy i Memories of murder, i que també han deixat petja en aquesta interessant The Chaser, ópera prima de Na Hong-jin. El film, que ja va destacar a Cannes i va ser premiat a Sitges, reconstrueix una trepidant i brutal persecució entre un ex-policia reconvertit en proxeneta i un psicòpata sense empatia però d’intel·ligència extrema, que mou al seu ritme a tot el cos policial. A pocs minuts de metratge es dóna a conèixer la identitat de l’assassí i, enganyosament, la presumpta resolució del cas, però és només el cop d’efecte que es reserva el realitzador per donar peu a un estilitzat i intens joc del gat i la rata en una persecució contra rellotge per salvar-li la vida a una de les víctimes de l'assassí, i que regala alguns dels moments més impactants del cinema d’acció –oriental i occidental- del moment. No en va, Hollywood ja ha comprat els drets de la pel·lícula i en prepara el seu remake.

El joc de les nines russes

Brad Anderson és un dels talents més sòlids amb els quals compta la Filmax per dignificar la seva aposta pel cinema fantàstic i de terror. El director de Session 9 i El maquinista demostra una vegada més amb Transsiberian –un film projectat a la recent edició del festival de Sitges- la seva capacitat per gestionar el material disponible i treure-li el màxim partit perquè en una modesta pel·lícula de gènere es converteixi en un acceptable exercici d’estil.

Transsiberian juga amb alguns elements coneguts dins el cinema de misteri, i no deixa de banda les possibilitats que sempre han ofert els trens com a escenari de thiller, com un claustrofòbic espai del qual no es pot fugir. En el tren d’aquesta pel·lícula, el transsiberià, coincideixen dues parelles, dos americans i dos espanyols, que es veuen implicats en una perillosa trama, marcada per certa fatalitat molt de cinema negre, que barreja màfies russes, tràfic de drogues i crims fortuïts. El guió sap treure partit del joc de comparacions: la neu siberiana contraposada a la "neu" dels traficants, o les nines russes on s’amaga la droga, que funcionen també com una metàfora dels secrets que amaguen els diferents personatges.

I és que un dels grans encerts de la pel·lícula radica en la definició dels personatges i sobretot el de la protagonista principal, Emily Mortimer. Sense entrar en grans aprofundiments, tots ells presenten els suficients matisos com per fer creïbles algunes situacions que fàcilment podrien caure en tòpics i solucions òbvies. Però els secrets sobre el seu passat que es van desvetllant en calculades dosis dimensionen també les seves accions i fan seguir la trama amb interès creixent. Hi contribueix també l’ofici de Brad Anderson, capaç de manejar el relat per crear la tensió necessària que fan d’aquest Transsiberian en una interessant i, fins i tot sorprenent, mostra del gènere.

Crítica publicada a Capgròs

Desmitificadora i petarda

La pel·lícula Sexykiller, projectada en el recent festival de cinema de Sitges abans de la seva estrena comercial, explica perquè el cinema espanyol ha quedat fora del Palmarès. El film, que no passa de ser una broma menys o menys graciosa amb tints macabres, pot satisfer una part del públic d’un festival que atrau molts aficionats al cinema caspós, però està molt lluny de complir amb uns mínims nivells de qualitat. El seu director, Miguel Martí, deixa palesa la seva elevada cinefília omplint la pel·lícula de tota mena de cites als grans títols del cinema de terror contemporani, convertint la referència en pràcticament l’únic interès del film.

Sexykiller, presenta una estètica de telesèrie barata, a la qual contribueixen també les exagerades interpretacions dels seus principals protagonistes, molts d’ells cares conegudes de la petita pantalla, com Macarena Gómez o Alejo Sauras. Martí s’ha inspirat també en el llenguatge publicitari, per acabar de donar-li a la pel·lícula l’aire pop i "petardo" d’aquest cinema espanyol que veu de l’herència almodovariana.

Del film, s’agraeix l’intent de desmitificació de la figura del psicòpata, a base de convertir una encantadora i atractiva estudiant universitària en una assassina venjativa que causa el pànic en un campus universitari. A més, a mig metratge la pel·lícula va un salt de gènere i es converteix inesperadament en una pel·lícula de zombies. Però aquestes bones idees i els pocs gags inspirats estan realment poc aprofitades en un film que es refia massa de l’autoironia i les bones intencions per fugir de la seva mediocritat.

Crítica publicada a Capgròs

Natural Lynch Killers

Només en un festival com el de Sitges una pel·lícula signada per Jennifer Lynch -perpetradora de Boxing Helena, recordeu-, suscita ovacions eufòriques com les que es van deixar sentir ja des dels títols de crèdit inicials de Surveillance. La realitzadora arrossega una entusiasta claca lynchiana que confia en què la "fillíssima" porti en els gens el talent del pare David. No és exactament el cas, tot i l'esforçada i poc discreta voluntat de Jennifer Lynch de vendre's a si mateixa com una creadora més lynchiana que el (seu) Papa.

Sigui com sigui, Jennifer Lynch ha dirigit Surveillance, una pel·lícula que si no volgués ser tan lynchiana, paradoxalment ho seria molt més i estaria molt millor, perquè es podria beneficiar del factor ópera prima i de les bones vibracions que acostumen a donar els nous realitzadors que: 1) denoten influències -lynchianes, en aquest cas- i 2) que apunten maneres, però que encara han d'acabar de trobar el seu estil propi.

Surveillance es pot definir com un thriller policíac hibridat amb pel·lícula de psicokillers en el típic escenari del sud dels Estats Units on t'imagines que t'apareixerà la família Manson, i amb aquella vocació lynchiana de mostrar la rarera i el friquisme que s'oculta sota la quotidianitat i l'aparent normalitat (aka Blue Velvet). Els dos agents de l'FBI interpretats per Bill Pullman (lamentable actor) i Julia Ormond (que no ho fa gens malament) remeten a l'agent Cooper de Twin Peaks, és clar.

La pel·lícula compta amb un guió interessant i hàbil, capaç d'enredar l'espectador fins a l'espectacular gir del final, que converteix Surveillance en la versió lynchiana d'aquells Natural Born killers d'Oliver Stone, segurament el realitzador menys lynchià de la història del cinema. Jennifer Lynch crea interessants tensions en determinats moments -l'interrogatori en paral·lel, la malaltissa seqüència final- però comet l'error del recurs fàcil -el flashback- i opta per una narrativa tan plana que, a estones, cau en la mediocritat. Els puntuals esclats de violència enmig d'una lynchiana placidesa, però sobretot l'inesperat canvi de rols i la versemblant interpretació de la Ormond són els elements més interessants a destacar.

Incidències al Sitges'08, work in progress

L'organització del festival s'ha vist obligada a desallotjar l'auditori del Melià quan ja portavem 20 minuts esperant a que comencés la pel·lícula Repo, the genetic opera, per l'absurda paranoia de la distribuïdora, que vol evitar a tota costa la pirateria del film. El director del festival, Àngel Sala, ha sortit a explicar-nos la situació enmig d'una protesta general, com us podeu imaginar. El protagonista, Anthony Head (el de Buffy la cazavampiros) feia cara d'alucinat mentre veia com centenars de persones abandonaven la sala, ell que estava tant content perquè venia a presentar la peli... Però és que prèviament ens han fet passar un control i obert les bosses i ens han fet deixar les càmeres de fotos!!! I tot això per no parlar de la pel·lícula que hem hagut d'aguantar a primera hora, lamentable Sexykiller. Doncs així estem.



ACTUALITZACIÓ DE DIUMENGE DIA 5: Doncs finalment la projecció prevista per dissabte al matí es va suspendre per la paranoia desaforada de la Disney, que va obligar a instal·lar arcs detectors per evitar l'entrada de vídeos i càmeres. La projecció de dissabte a la nit es va fer i diumenge es va reprogramar un passi de premsa a les vuit del matí, però una servidora a aquella hora tenia un altre plan molt més interessant, Vinyian, de Fabrize Du Welz.

Fotos: A dalt, Anthony Head a l'arribada a l'Hotel Melià, una estona abans de tot l'incident. A baix, la gent al hall de l'auditori després del desallotjament, i algunes persones a fora fent cua esperant, sense èxit, per tornar a entrar.

La vida és un (weekend zombie) festival

Família, demà a les 8.30 A.M. ingresso a la sala de projeccions del Melià i no en sortiré fins diumenge cap el tard. És per això que els cinèfils estem tan blanquets i fem aquesta cara de zombies. I com a bons zombies, a Sitges ens hi sentim com a casa.

Anem a fer el zombie?

Sitges. Aquesta ciutat entranyable que a l'octubre acull un festival no menys entranyable, que aquest any ha tingut una ocurrència que pot passar als anals del friquisme mundial. La cosa es diu Zombie Walk i com el seu nom indica, es tracta d'una marxa de zombies pels bonics carrers d'aquesta vila del Garraf. La idea ha sortit de la secció underground del festival, Brigadoon, i ha trobat el recolzament d'Eastpak, Calle 13, Pepsi i Planeta D'Agostini Comics. Es farà el dia 10 d'octubre.

Conceptualment, això del Zombie Walk és una cosa molt senzilla: penya fent el mort vivent pel carrer. L'objectiu és aconseguir una mena de record mundial, és a dir, el màxim de penya fent el zombie pel carrer. Com a reclam, Sitges ha aconseguit enredar ni més ni menys que a George A. Romero, altrament conegut com el director de La noche de los muertos vivientes. Escaient, oi? Doncs George A. Romero (que l'any passat ja va ser al festival) a la seva edat i amb el seu prestigi, s'encarregarà de donar el tret de sortida a tan singular marxa popular.

Encara que conceptualment sigui una cosa senzilla, a la marxa zombie hi ha normes. Són les següents (facilitades per l'organització del festival):

1. D'entrada recorda que ets un no viu, així que el teu aspecte ho ha de demostrar.
2. Tingues en compte les bones maneres d'un zombie: grunyits, gemecs, queixes i fins i tot udols (si ets un home llop zombie) són imprescindibles. "Els bons zombies no trenquen vidres".
3. No t'oblidis d'impregnar el teu cos amb sang: a la boca, al coll,... i molt millor si la sang no és teva.
4. Camina com un zombie de veritat, arrossegant les cames i demanant cervells.
5. Segueix als nostres guies i no et desviïs, el gran tiberi està al final del recorregut.
6. A les 19h George A. Romero donarà el tret de sortida, col·loca't darrera d'ell i no el toquis.
7. Si no vens zombificat adreçat a la zona Brigadoon (Edifici Miramar) i els nostres experts maquilladors et deixaran com un zombie de veritat a partir de les 12h del migdia.
8. Un cop a la platja, la festa continua amb el millor zombie concert de la terra dels morts vivents.

La marxa començarà a les set de la tarda a l'edifici Miramar. El recorregut discorrerà pels carrers principals del centre de Sitges i acabarà al Passeig de la Ribera, amb un concert gratuït dels grups Motorzombis, Dulcamara, Eyaculación Post Mortem, Secret Army, Brioles i Los Tiki Phantoms.

Doncs ja ho sabeu.

Un altre Halloween

No és la meva intenció entrar en el debat sobre si la castanyada és una festivitat nostrada o si el Halloween és una imposició imperialista, però em sorprèn la poca vista de la distribució cinematogràfica que ha perdut l'oportunitat d'estrenar la nova versió de Halloween la mateixa nit de Halloween...

És molt poc probable que el remake de Halloween que ha dirigit Rob Zombie faci oblidar el film original de John Carpenter. Però malgrat els dubtes sobre la necessitat de fer un remake com aquest, la nova versió de Halloween -presentada al recent Festival de Cinema de Sitges- confirma aquest músic de heavy metal reciclat en cineasta com el més digne hereu de la tradició del gènere i el proclama "master of horror" de ple dret. Zombie apuntava maneres des de el seu brutal debut amb La casa de los mil cadáveres, i amb aquest remake deixa fora de qualsevol dubte la seva filiació a la nova generació de l'american gothic.

Rob Zombie es planteja la revisió de Halloween des de la més absoluta admiració i reconstrueix aquell film amb gran fidelitat. Tot i això, tampoc renuncia a aportar la seva personal visió sobre el monstre i per això, dedica la primera part del film a relatar l'origen de la perturbació del psicòpata Michael Meyers, cosa que fa que el film es pugui entendre com a remake i preqüela al mateix temps.

Fer realitat històries increïbles

La presència de l'especialista de cinema Zoe Bell en el jurat és un dels factors que explica la victòria de la pel·lícula The Fall en la quarantena edició del festival de Sitges. Aquesta coproducció nord-americana, anglesa i índia és la segona pel·lícula de Tarsem Singh, responsable de la fallida La celda i d’una llarga llista d’anuncis i videoclips entre els quals destaca el de la cançó Loosing my religion, de REM. Tarsem ha trigat sis anys a finalitzar aquest segon llargmetratge que s'ambienta als anys vint i que ha estat rodat a 23 localitzacions diferents d'arreu del món, entre les quals la Índia, la Xina, Nova York, Roma o Perú.

El film està basat en una pel·lícula búlgara del 1981, Yo ho ho, de Valeri Petrov. Una de les grans troballes del film és el de la nena protagonista, Catinca Untaru, que Tarsem va trobar a Romania i que captiva per la seva innocència i la seva naturalitat, i que aconsegueix una gran química amb el seu partenair, l’atractiu Lee Pace. Un altre punt d’interès és l’espectacular desplegament visual d’un film que es presenta com un regal als sentits, tot i que és tan desmesuradament autocomplaent i amb unes tendències estètiques filogais tan remarcades que pot arribar a enfarfegar.

The Fall comença amb l'ingrés a l'hospital de Roy, un especialista de seqüències d'acció que acaba de patir un accident que l'ha deixat sense mobilitat de cintura cap avall. Al centre, l'home fa amistat amb una nena que té un braç trencat a qui li promet explicar la història més meravellosa del món, a canvi que ella li aconsegueixi morfina. Barrejant dos plans, el real i l'imaginari, Roy li explica a la menuda la historia de cinc herois procedents de diferents indrets (entre els quals hi ha Charles Darwin) que han estat reclosos en una illa perduda per obra del malvat governador espanyol Odio. La historia va adoptant un caire dramàtic motivat per la depressió en la que cau l´especialista pels seus problemes sentimentals. Però la nena no està disposada a tolerar aquest gir i mica en mica la seva pròpia imaginació comença a interferir en l´evolució del relat. La nena identificarà els personatges de l'hospital amb els del conte –una mica en l’estil del Mag d’Oz- mostrant com les dues històries estan més lligades del que sembla.

No s’ha de caure en l’error de pensar que The fall és una pel·lícula infantil: encara que la història es basi en el conte que el noi li explica a la nena, el film parla als adults sobre els mecanismes del relat i sobre la imaginació com a fugida de realitats incòmodes. I al mateix temps, en un fascinant i màgic epíleg a base d’imatges de cine mut, The fall constitueix un sentit homenatge a la feina dels especialistes i un cant a la capacitat del cinema de convertir en realitat les històries més increïbles.

Any de tràmit

Us avanço un fragment de l'article de balanç del Sitges 07 que sortirà publicat a Ciutat Oci:

El festival de Sitges ha arribat en aquesta edició a la maduresa recordant a un dels grans títols de la ciència ficció, Blade Runner, i homenatjant noms tan indiscutibles del terror com George A. Romero, que ha estat una de les presències destacades del certamen. La programació ha destacat per la gran presència de terror català i espanyol, amb títols tan notables com la premiadíssima Rec o El orfanato, l’opera prima de J.A. Bayona que va servir per inaugurar el festival, i que posen de manifest el bon moment que viu el gènere a casa nostra.

L’organització del festival ha volgut destacar la orientació de la programació cap al fantàstic més pur, amb més cinema de terror que no pas ciència ficció amb films que s’acosten als terrors quotidians, les invasions, el terror post 11S i amb una gran presència de zombies. D’altra banda, també han destacat les pel·lícules que reflecteixen el terror a través de la càmera, cas de films com Rec, Diary of the Dead, Redacted o American Zombie.

El nivell global de les pel·lícules projectades, però, obliga a parlar d’un any de tràmit pel festival, amb la presència de grans realitzadors del gènere que han presentat, malgrat el seu interès, obres menors, com ho demostren films com I’m a cyborg, de Park Chan-wook, Kantoku banzai de Takeshi Kitano, Mad Detective de Johnnie To, Halloween, de Rob Zombie, o Stuck, d’Stuart Gordon.

Podreu llegir l'article complet clicant aquí
Llistat del palmarès aquí

Què faria George A. Romero en cas d'una hecatombe zombie?

"Faig servir els zombies per observar els factors polítics i culturals. Per mi, els zombies representen els canvis revolucionaris i la forma com la gent s'adapta a les noves situacions. Els zombies són honestos i previsibles, el mal està en els humans". És el que pensa George A. Romero, que de morts vivents en sap un rato. El festival de Sitges ha rebut amb reverències i honors de rei al responsable de La noche de los muertos vivientes, un director que ja s'ha convertit en indiscutible institució del món del terror.

Romero ha vingut al festival a presentar el seu nou film Diary of the dead, amb la que torna als seus propis orígens; a explicar que ha volgut reflectir l'explosió dels media en la nostra societat; a desmentir que aquesta pel·lícula tracti sobre l'administració Bush; a negar que els zombies representin el subconscient col·lectiu; a confessar-se tot un cínic sobre el món del cine; a explicar que la primera pel·lícula que va veure va ser El ladrón de Bagdad; a criticar els zombies que corren massa, com els Amanecer de los muertos; a negar que els zombies de 28 dias después siguin zombies; i a confessar amb un somriure que en cas d'una hecatombe zombie, es refugiaria a Sitges.

I de pas, ja que ha vingut, s'ha endut la Màquina del Temps.

Jurat caníbal

Espectacular el jurat de Sitges 2007. Mireu:

Zöe Bell: actriu ocasional, especialista cinematogràfica (veieu Death proof) i doble d'Uma Thurman a Kill Bill

Ruggero Deodato: el director d'Holocausto Caníbal, surt fent de caníbal a Hostel 2

Martin Weisz: director de Grimm love, va guanyar l'any passat el premi al millor director per aquesta peli d'amor caníbal. Perquè aquesta obsessió amb els caníbals???

Mirito Torreiro: crític de cine i profe meu a Bellaterra. Em va donar una de les millors lliçons de cinema que recordo. Em va dir: "per saber de cinema has de mirar molt de cinema". Aquest mantra guia la meva existència

Michael Rooker: actor, sempre recordat com el Henry de Henry retrato de un asesino, aquell que "cuando sale, sale a matar"

Francament, espero que cap d'aquests jurats tingui a la secció competitiva un amic amb el que vulgui fer les paus. Perquè la història d'en Paul Auster i en Wayne Wang a San Sebastián no té nom...