El temps i els carrerons

El britànic Michael Winterbottom oscil·la entre el cinema de denúncia i un cinema de caire més intimista sempre que troba la seva arrel en la tradició del cinema realista anglès, però al qual ha sabut dotar sempre d’un personal estil estètic. Génova, la seva darrera pel·lícula, presentada a San Sebastián i estrenada amb força mesos d’endarreriment, és una mostra d’aquests cinema de sentiments que Winterbottom ha explorat des dels seus inicis amb Besos de Mariposa i que va arribar a un punt culminant amb la brillant Wonderland. Genova intenta seguir l’estela d’aquell referent i, sense acostar-s’hi, s’hi que resulta una interessant aproximació per al gran públic –aquell que potser encara no conegui la seva obra- a certes dèries del cineasta. El film relata el procés de dol d’un home que perd la seva dona en un accident i que intenta refer la seva vida amb les seves dues filles adolescents, iniciant una nova etapa a la ciutat italiana que dóna títol a la pel·lícula. Winterbottom encerta de ple amb el seu protagonista, Colin Firth, un actor perfecte per al protagonista d’un film que no oculta la seva voluntat de tocar la fibra. El director, però, sap esquivar els moment més lacrimògens amb el peu al terra del realisme que sempre és present al seu cinema. Per això, encara que tova per moments, Génova també és interessant per la forma com expressa que, amb el pas del temps, les ferides es poden anar tancant i la vida es pot tornar a viure en plenitud. Ho mostra amb el devenir d’uns personatges que es busquen a si mateixos mentre fugen pels carrerons de la ciutat italiana, el retrat de la qual, estudiadament caòtic, fuig de la postal turística i es converteix, en canvi, en un personatge més de la història.

Crítica publicada a Capgròs

Ciència ficció i emoció

J.J. Abrams, creador d’una de les actuals sèries televisives de referència, Lost, està demostrant amb les seves incursions cinematogràfiques que els nous llenguatges televisius poden renovar les entumides fórmules del cinema de gènere nordamericà. Aquest joves realitzador, productor i guionista, ja ha deixat ja la seva marca en films com Mission: Imposible III o la sorprenent Cloverfield i ha demostrat que el cinema comercial d’acció o de ciència ficció no té perquè està renyit amb la qualitat. Per això també resulta tan encertada la seva elecció com a responsable de l’onzè capítol de la saga cinematogràfica d’Star Trek, que s’ha plantejat com una preqüel·la que expliqui els orígens dels tripulants de la nau Enterprise.

El repte és agosarat ja que, a més, es tracta de recuperar els personatges de la sèrie original i relatar la seva joventut, amb nous actors que donin vida a noms tan mítics com el senyor Spock o el capità Kirk. Abrams ha trobat en els trekkies de major solera els més entusiastes valedors d’aquest film que recupera l’essència i l’emoció de les grans Space Operas de Hollywood. Star Trek XI és una pel·lícula tan trepidant i espectacular com emotiva i fins i tot ingènua, i és en aquesta equilibrada combinació d’acció i emoció, de modernitat i aires retro, on Abrams aconsegueix els seus millors resultats. I per sobre de l’acció, el director aconsegueix parlar de qüestions com l’amistat, la lleialtat, el compromís, l’amor o fins i tot la preservació de la memòria història amb un guió que destaca també pels seus diàlegs frescos i enginyosos.

Els seguidors de Lost trobaran tics i clicades d’ull a la sèrie així com també els trekkies, als quals Abrams els reserva una sonada i entranyable aparició de l’actor Leonard Nimoy (l’Spock original), que apareix per obra i gràcia d’un guió circular com una cinta de moebius, que avança endavant i endarrere en el temps sense que res perdi sentit i tot conservi una estranya lògica interna. Un exemple més del talent de J.J. Abrams, un director que amb els seus continus transvasaments d’idees entre televisió i cinema s’està confirmat com l’exponent més destacat d’una nova fornada de directors que, com els de la generació dels setanta, sembla cridada a renovar el cinema comercial de Hollywood.

Crítica publicada a Capgròs

BAFF 09: La creació artística

Ja fa unes quantres pel·lícules que Takeshi Kitano es pregunta sobre la seva pròpia condició de creador. Achilles & the tortoise tanca aquesta trilogia integrada per Takeshis i Glory to the filmmaker, en les quals, potser amb un acusat egocentrisme que queda disculpat per la personalitat de la seva creació, Kitano s’ha posat en qüestió el com, però sobretot el perquè de la seva obra. Takeshi Kitano, que indiscutiblement és un dels artistes i creadors nipons més polifacètics, no ha renunciat mai als seus orígens com a comediant de teatre i humorista televisiu. Aquestes facetes tornen a fer-se presents en la seva nova pel·lícula, projectada al BAFF. Achilles & the tortoise és un film amb aires autobiogràfics i reminiscències a la tan celebrada El verano de Kikujiro, on Kitano recupera també una altra de les seva múltiples vocacions: la pintura.

El comediant, el pintor i el cineasta es donen la mà en una pel·lícula que intenta copsar la tensió inevitable entre l’impuls creador i el desig d’expressar alguna cosa, amb la necessitat d’agradar i la fàcil instrumentalització en què tot plegat pot derivar. El mateix Kitano, que quan fa d’actor es diu Beat Takeshi, s’interpreta una de les edats del protagonista, un pintor vocacional i autodidacta en lluita permanent per trobar la seva pròpia veu artística en un món on l’art trobar certs condicionants i on tot ja sembla haver estat dit o inventat.

És certament naïf i ingènua la crítica del món de l’art que ofereix Kitano en aquest film, com naïf és la seva pròpia obra pictòrica que es converteix en objecte de burla –cal agrair-li l’autoironia- en aquest film. Però és realment humil la posició del creador que sembla admetre que no hi ha res més en la seva obra que el desig de comunicar-se amb els demés. Al final, la creació entesa com un acte d’amor culmina una pel·lícula notable en la seva primera part, arrítmica en la segona, supèrflua en determinants plantejaments però honesta en els seus resultats: una síntesi encertada de l’obra d’un autor genial en les seves imperfeccions, tal com també sembla demostrar-ho l’extraordinària capacitat d’arrancar ovacions dels seus fidels seguidors fins i tot quan es tracta de les seves obres menors.

Més informació a la web i al Facebook del Baff.

BAFF 09: El tacte

Les pel·lícules de Naomi Kawase són relats sobre la pèrdua, on el buit s’omple amb sensacions. És un cinema sensual, abstracte i matèric que pot embafar mentre es contempla, però que deixa un perdurable pòsit en la memòria. La directora de la Mostra de Films de Dones de Barcelona va trobar les paraules adequades per definir el cinema de la directora de Shara o El bosque del luto en la presentació de la seva nova pel·lícula, Nanayo, al BAFF. Kawase és una habitual dels dos certàmens i la projecció del seu nou film, tot un esdeveniment per als seguidors del cinema oriental i del cinema en femení. Kawase reprèn el seu discurs sobre el dol, la pèrdua i la desorientació vital, però per primera vegada la treu de Nara –escenari de tots els seus films anteriors- i la trasllada a la frondosa selva tailandesa, un escenari la sensualitat del qual es magnifica gràcies a la mirada propera de la realitzadora. Els sons, les textures, el tacte tenen a Nanayo tant o més poder que les pròpies imatges. Una escola de massatge tradicional al bell mig de la selva tailandesa és l’escenari on es troben una sèrie de personatges de diverses nacionalitat que, sense una llengua comú, trobaran la forma de comunicar-se a través dels silencis, per la proximitat física i la força del tacte. I amb aquesta particular manera de fluir que caracteritza el cinema de Naomi Kawase és com la directora aconsegueix tocar també l’espectador, que com aquests personatges a la deriva, acaba entenent també el misteriós ordre natural en el transcurs del flux d’aquest riu indòmit que és la vida.

Més informació a la web i al Facebook del Baff.