Un altre Halloween

No és la meva intenció entrar en el debat sobre si la castanyada és una festivitat nostrada o si el Halloween és una imposició imperialista, però em sorprèn la poca vista de la distribució cinematogràfica que ha perdut l'oportunitat d'estrenar la nova versió de Halloween la mateixa nit de Halloween...

És molt poc probable que el remake de Halloween que ha dirigit Rob Zombie faci oblidar el film original de John Carpenter. Però malgrat els dubtes sobre la necessitat de fer un remake com aquest, la nova versió de Halloween -presentada al recent Festival de Cinema de Sitges- confirma aquest músic de heavy metal reciclat en cineasta com el més digne hereu de la tradició del gènere i el proclama "master of horror" de ple dret. Zombie apuntava maneres des de el seu brutal debut amb La casa de los mil cadáveres, i amb aquest remake deixa fora de qualsevol dubte la seva filiació a la nova generació de l'american gothic.

Rob Zombie es planteja la revisió de Halloween des de la més absoluta admiració i reconstrueix aquell film amb gran fidelitat. Tot i això, tampoc renuncia a aportar la seva personal visió sobre el monstre i per això, dedica la primera part del film a relatar l'origen de la perturbació del psicòpata Michael Meyers, cosa que fa que el film es pugui entendre com a remake i preqüela al mateix temps.

Quin "body" (snatcher)

Trobo que en Jeremy Northam, per ser un body snatcher xungo, és bastant guapot. Ja em permetreu la frivolitat però és que el remake de La invasión de los ultracuerpos no dóna massa (gens!) de si i la Kidman, que voleu que us digui, a mi no m'agrada.

I ja que parlem de Tarsem...

...el director de la flamant i polèmica guanyadora dels festival de Sitges, The Fall, és també responsable d'un dels millors videoclips de la història: Losing my religion, de REM, una cançó que no sona MAI a cap ràdio...

M'agrada el vídeo perquè Caravaggio hi és present.



Més referències caravaggesques al videoclip...

Fer realitat històries increïbles

La presència de l'especialista de cinema Zoe Bell en el jurat és un dels factors que explica la victòria de la pel·lícula The Fall en la quarantena edició del festival de Sitges. Aquesta coproducció nord-americana, anglesa i índia és la segona pel·lícula de Tarsem Singh, responsable de la fallida La celda i d’una llarga llista d’anuncis i videoclips entre els quals destaca el de la cançó Loosing my religion, de REM. Tarsem ha trigat sis anys a finalitzar aquest segon llargmetratge que s'ambienta als anys vint i que ha estat rodat a 23 localitzacions diferents d'arreu del món, entre les quals la Índia, la Xina, Nova York, Roma o Perú.

El film està basat en una pel·lícula búlgara del 1981, Yo ho ho, de Valeri Petrov. Una de les grans troballes del film és el de la nena protagonista, Catinca Untaru, que Tarsem va trobar a Romania i que captiva per la seva innocència i la seva naturalitat, i que aconsegueix una gran química amb el seu partenair, l’atractiu Lee Pace. Un altre punt d’interès és l’espectacular desplegament visual d’un film que es presenta com un regal als sentits, tot i que és tan desmesuradament autocomplaent i amb unes tendències estètiques filogais tan remarcades que pot arribar a enfarfegar.

The Fall comença amb l'ingrés a l'hospital de Roy, un especialista de seqüències d'acció que acaba de patir un accident que l'ha deixat sense mobilitat de cintura cap avall. Al centre, l'home fa amistat amb una nena que té un braç trencat a qui li promet explicar la història més meravellosa del món, a canvi que ella li aconsegueixi morfina. Barrejant dos plans, el real i l'imaginari, Roy li explica a la menuda la historia de cinc herois procedents de diferents indrets (entre els quals hi ha Charles Darwin) que han estat reclosos en una illa perduda per obra del malvat governador espanyol Odio. La historia va adoptant un caire dramàtic motivat per la depressió en la que cau l´especialista pels seus problemes sentimentals. Però la nena no està disposada a tolerar aquest gir i mica en mica la seva pròpia imaginació comença a interferir en l´evolució del relat. La nena identificarà els personatges de l'hospital amb els del conte –una mica en l’estil del Mag d’Oz- mostrant com les dues històries estan més lligades del que sembla.

No s’ha de caure en l’error de pensar que The fall és una pel·lícula infantil: encara que la història es basi en el conte que el noi li explica a la nena, el film parla als adults sobre els mecanismes del relat i sobre la imaginació com a fugida de realitats incòmodes. I al mateix temps, en un fascinant i màgic epíleg a base d’imatges de cine mut, The fall constitueix un sentit homenatge a la feina dels especialistes i un cant a la capacitat del cinema de convertir en realitat les històries més increïbles.

Espectadors atemorits

La gent de Filmax va tenir la gran pensada de filmar amb càmeres de visió nocturna les reaccions dels espectadors que van assistir a la projecció al festival de Sitges de la pel·lícula Rec, de Jaume Balagueró i Paco Plaza. Mireu el vídeo perquè té gràcia i és una promoció de la peli força imaginativa.

El vídeo es va penjar dijous dia 25 i en només un dia ja l'han vist més 15.800 personas, cosa que l'ha situat en el número 40 dels vídeos més vistos del món en un dia i dins de la categoría cine i animació.

Que el seu nom no s’esborri de la història

El cas de Las trece rosas -tretze noies, la majoria d’elles menors d’edat, que van ser afusellades tot just acabada la Guerra Civil- exemplifica molt bé la persecució i les represàlies indiscriminades que es van produir durant el règim franquista. Emilio Martínez Lázaro, responsable d’un gran èxit cinematogràfic com El otro lado de la cama, dirigeix aquesta pel·lícula que s’ha estrenat en un moment molt oportú, quan l’aprovació de la llei de la Memòria Històrica ha posat sobre la taula la necessitat de rescatar de l’oblit i fer justícia a les víctimes de la repressió i la violència.

En la línia d’altres films recents com La vida de los otros o Salvador, Las trece rosas resulta interessant per la forma com retrata una època marcada per les denúncies, les depuracions i el terror. En aquest sentit és especialment intensa la primera part, que mostra la persecució, la detenció i la tortura a la qual van ser sotmeses aquestes joves acusades injustament per defensar idees contràries a les del règim i, en alguns casos extrems com el de Blanca Brisac (interpretada per Pilar López de Ayala), ni tan sols per això. Brisac no es va lliurar de la injusta represàlia ni essent catòlica, de dretes i afí al règim. Aquest personatge intenta equilibrar la pel·lícula i suavitzar-ne la càrrega ideològica. Perquè la intenció final del director és reclamar la justícia i el record per a totes les víctimes. I precisament en boca d’aquest personatge, que llegeix mirant a càmera la carta que va deixar escrita al seu fill abans de morir, es transmet el missatge final de la pel·lícula: no guardar rancúnia, però no oblidar.

A nivell de realització, Las trece rosas resulta una pel·lícula excessivament plana i convencional. Martínez Lázaro abusa de la música com a recurs per provocar l’emoció sense acabar de ser conscient que la pròpia història, i també la notable interpretació i la química entre les actrius, ja són suficients per colpir l’espectador. Per això la pel·lícula cau contínuament en el parany melodramàtic quan una aposta pel drama més auster hauria estat tant o més eficaç. El disseny artístic i de vestuari també resulta una mica massa postís. Però fora d’aquests aspectes més tècnics, Las trece rosas és un film digne i necessari, responsable i proper tant a les persones que van viure aquest trist capítol de la nostra història com per aquells que es preguntin el perquè de recuperar la memòria històrica.

Crítica publicada a Capgròs

Uns anuncis incòmodes

Com que sembla que no tothom té clar això del canvi climàtic, els que dubteu us podeu mirar aquest anunci que ha rodat Carlos Holemans en el qual s'imagina la vida d'aquí a vint anys. I si no fem res per aturar els efectes del canvi climàtic, ens adverteix aquest anunci, en dues dècades els millors vins del món seran escandinaus, una plaga de meduses causarà estralls a la platja de Carabanchel i la desaparició de la perifèria sota l'aigua farà desplaçar el brot nacionalista al barri madrileny de Lavapiés.

Holemans és un dels publicistes que participa a la campanya genial dels amics de Greenpeace, que juntament amb Digital + han demanat a diversos creatius que imaginin com seran els anuncis d'aquí a vint anys, en un món marcat pel canvi climàtic. Participen en la iniciativa Holemans, Rafa Antón, Alberto Astorga, Ángel Torres i Lucas Paulino, Andrés Martínez, Fabio Mazía, Toni Segarra y Julio Walovits, Julián Zuazo i Antonio Morales.

D'acord, Holemans aborda el tema amb humor. Però l'anunci dels immigrants europeus arribant a les costes africanes ja no fa tanta gràcia...



Podeu veure'n més clicant aquí.

Shakespeare avui hauria escrit grans pel·lícules

Notícia de Cultura21:

George Steiner considera que el cinema, l'art conceptual i determinat tipus de televisió d'ara són "força més interessants que la literatura". Des del seu punt de vista, la literatura a Europa no està vivint un gran període, a diferència d'altres arts com l'arquitectura o la música, tal com ho demostra que el Premi Nobel d'aquest any hagi recaigut en una nord-americana de 88 anys. Aquesta és una de les reflexions que el pensador va compartir amb periodistes a Barcelona, on no es va mostrar especialment optimista sobre temes com el futur d'Europa a nivell ideològic i polític, abans de pronunciar una conferència al vespre al Saló del Tinell sota el títol de Remembering the Futur. Per Steiner la literatura europea no està passant per una època brillant, encara que reconeix que hi ha bons escriptors. Des del seu punt de vista, la creativitat es troba actualment al continent americà, tant al nord com al sud. "Shakespeare avui hauria escrit grans pel·lícules, no hi ha dubte; hauria estat un cineasta incomparable", va assenyalar. Steiner va sentenciar així mateix que l'antiamericanisme d'Europa demostra un "complex d'inferioritat".

L'angoixa teenager

No comparteixo l’entusiasme generalitzat de la crítica per la comèdia Supersalidos, entusiasme que m'ha fet anar encuriosida a veure una pel·lícula que en una altra circumstància no sé si hauria vist. Feta la confessió, s'ha de reconèixer l’intent dels seus responsables –el director Greg Mottola i els productors Judd Apatow i Shauna Robertson- d’anar una mica més enllà sense sortir dels tòpics dels High School films que ells mateixos han contribuït a recuperar en els darrers anys. Dit d’una altra manera, Supersalidos no s’amaga de ser un nou Porky’s o American Pie, però no massa secretament anhela també tocar la sensibilitat d’obres sobre inquietuds adolescents més "serioses", com ara American Graffiti, El club de los cinco o fins i tot Y tu mamá también.

La pel·lícula parteix del típic pretext dels "nerds" de l’institut lluitant per ser admesos socialment a base de "sobornar" a canvi d’aconseguir alcohol per una festa i poder així tocar pit i cul. Tot això en el transcurs d’una nit infernal en la qual passa de tot i a pocs dies d’encetar una nova etapa en la universitat, un canvi essencial d’aquells que trunca la vida de qualsevol adolescent per sempre més. Potser és l’expressió d’aquesta angoixa tan comú –tots l’hem patit i, gràcies a deu, l’hem superat- el que millor queda reflectit en una pel·lícula que tampoc no renuncia a la vulgaritat i l’escatologia pròpia de les pel·lícules d’adolescents calents.

La Judith és una punk animada

Al YouTube corren aquestes dues versions animades xulíssimes de la cançó dels Ramones Judy is a punk. La cançó està dedicada a dues groupies de la banda i és una mica premonitòria, ja que la lletra diu "Perhaps they'll die, oh yeah" (aquests punks...), i les dues es van acabar matant en un accident d'avioneta.

Noies, voleu passar una nit amb Vincent Gallo?

Vincent Gallo (a la imatge, fotografiat per Lukas Gobel) s'ofereix a passar una vetllada amb qualsevol que pugui pagar 50.000 dòlars. Això si, només accepta dones. Llegiu, llegiu aquest extracte de la seva web de merchandising:

I, Vincent Gallo, star of such classics as Buffalo 66 and The Brown Bunny have decided to make myself available to all women. All women who can afford me, that is. For the modest fee of $50,000 plus expenses, I can fulfill the wish, dream, or fantasy of any naturally born female.

(L'oferta completa aquí)

L'actor, músic i model també ofereix el seu esperma (!), tot i que llavors la cosa puja una mica més: 1.000.000 $

Si tot això us sembla excessiu, podeu trobar infinitat d'altres articles seus a la venda, com ara discos, pósters de pelis molt freaks o objectes tan curiosos com una pintura de Charles Manson que Johnny Ramone li va regalar a Vincent Gallo.

Jo, com que soc de gustos senzills, em conformaria amb aquest bolso de la marca Vincent Gallo que "només" costa 300 dòlars.

Acció futurista?

Aquesta notícia m'ha deixat ben intrigada:

La Fontana di Trevi de Roma mostrava aquest espectacular aspecte avui divendres dia 19 després que uns desconeguts hagin abocat tint vermell a l'aigua. L'acte ha estat reivindicat pel grup "FTM Azione Futurista 2007", d'origen desconegut. Segons les notícies que arriben per agència, aquest grup ha deixat fulletons on anuncien el naixement d'un moviment basat "en una concepció violenta de la vida i de la historia, que exalta la batalla contra la pau i menysprea els aduladors del poder i esclaus del mercat global". El grup també menciona el moviment futurista i la seva posició vanguardista "de tots contra tots amb esperit de lluita i sana violència".

En el fulletó, a més, ataquen la Festa del Cinema que es va inaugurar ahir a la capital italiana. "A vosaltres l'alfombra vermella, a nosaltres una ciutat sencera de vermell intens", diuen els pamflets. "Volem que en aquesta societat gris i burgesa triomfi el color", afegeixen.

Les autoritats romanes temem que el tint pugui danyar el monument barroc de la font, fet de marbre i datat del 1762, ja que el circuit d'aigua és tancat i el colorant ha circulat per tota la xarxa.

(Resum de la informació de diverses agències)

Els caballers de la taula de lego

Un consell: Cliqueu els dos videos a l'hora per apreciar les similituds.

Unanimitat

Des de l’estrena de Tesis, d’Alejandro Amenábar, el cinema estatal –deixarem el debat sobre la nacionalitat del film per altres espais- no veia un debut tan sonat i prometedor com el de J.A. Bayona amb la notable El orfanato. Bayona, en part responsable de la recuperació del curtmetratge als anys noranta i aplaudit realitzador de videoclips, fa el salt a la direcció de llargmetratges amb una pel·lícula que ha aconseguit la sempre difícil unanimitat entre crítica i públic.

El film que va inaugurar la quarantena edició del festival de cinema de Sitges s’ha convertit en la pel·lícula més vista de l’any en només un cap de setmana gràcies a una feliç suma de coincidències: la presència “mediàtica” de Belén Rueda, l’interés que suscita un film amb grans possibilitats d’estar entre les cinc nominades com a millor pel·lícula estrangera, la presència com a productor de Guillermo del Toro que arrossega la inèrcia de l’èxit d'El Laberinto del Fauno, les bones crítiques recollides a Cannes i a Sitges i també el fenomen boca a boca. El públic ha caigut rendit a un film del qual poden gaudir tant els aficionats més exigents al gènere del terror com els espectadors ocasionals ja que un altre dels grans mèrits de la pel·lícula és la seva capacitat d’unir autoria amb comercialitat, profunditat i lleugeresa, por i diversió.

Pel·lícula ancorada en la tradició del terror més clàssic, que recorre als recursos i llocs comuns de la geografia del terror: la casa abandonada amb secrets, els fars, les institutrius, els traumes infantils, els amics invisibles, elements que emparenten El orfanato amb una llarga llista de films referencials, des d’El final de la escalera o El otro a El fantasma y la señora Muir, Poltergeist o Los otros, sense oblidar l’entranyable i ben tramada referència literària a Peter Pan. Absolutament deliciosa i poètica la manera com Bayona assimila la història de Laura, el seu fill desaparegut i el record dels infants assassinats a l’orfenat amb la Wendy, el petit Peter Pan i els nens perduts del país de Neverland. Emotiva i mesura la interpretació de Belén Rueda, a qui la pel·lícula pot haver enfrontat també als seus propis fantasmes (ella mateixa va perdre una filla a la vida real), i "simpàtiques" –entre cometes perquè protagonitzen dos dels moments de més terror del film- les aparicions de Montserrat Carulla i Geraldine Chaplin, al rostre castigat de la qual Bayona treu gran partit.

Ofelia Minogue

Kylie Minogue convertida en la tràgica Ofèlia prerafaelita de John Everett Millais, ofegada per Nick Cave en el video de "Where The Wild Roses Grow".

Una altra història de violència

David Cronenberg sembla sentir-se còmode amb la nova etapa iniciada amb l'excel·lent Una historia de violencia, amb la que deixa enrera el fantàstic truculent i malaltís i s'endinsa pel camí de la representació realista i austera. Com al seu film precedent, a Promesas de l’este les seves obsessions es plasmen de forma menys extrema, malgrat que algunes seqüències encara puguin incomodar, per la seva duresa, al gran públic.

L’acostament a les interioritats de les màfies russes és potser l’aspecte més notable d’aquest film on el Cronenberg més genuí –el que es va convertir en abanderat del moviment anomenat de la Nova Carn- aflora en contades ocasions, com en el pla del nadó i la màscara d’oxigen o en els plans en que la motocicleta i el cotxe es converteixen en metàfora d’acostament sexual dels protagonistes. Però en general, el director aposta pel realisme per mostrar com la quotidianitat es veu interferida per un sobtat esclat de violència, contra la que només sembla possible respondre amb més violència.

Aquest plantejament inicial resulta interessant i està prou ben sustentat gràcies a la bona labor d’actors com el veterà Armin Muller Stahl. Però la història fa un gir no del tot comprensible a partir del moment en que es desvetlla el misteri al voltant del personatge de Viggo Mortensen, la definició psicològica i moral del qual queda desdibuixada. I aquesta indefinició acaba arrossegant també el film a una molesta ambigüitat amb voluntat autocomplaent.

Crítica publicada a Capgròs

Any de tràmit

Us avanço un fragment de l'article de balanç del Sitges 07 que sortirà publicat a Ciutat Oci:

El festival de Sitges ha arribat en aquesta edició a la maduresa recordant a un dels grans títols de la ciència ficció, Blade Runner, i homenatjant noms tan indiscutibles del terror com George A. Romero, que ha estat una de les presències destacades del certamen. La programació ha destacat per la gran presència de terror català i espanyol, amb títols tan notables com la premiadíssima Rec o El orfanato, l’opera prima de J.A. Bayona que va servir per inaugurar el festival, i que posen de manifest el bon moment que viu el gènere a casa nostra.

L’organització del festival ha volgut destacar la orientació de la programació cap al fantàstic més pur, amb més cinema de terror que no pas ciència ficció amb films que s’acosten als terrors quotidians, les invasions, el terror post 11S i amb una gran presència de zombies. D’altra banda, també han destacat les pel·lícules que reflecteixen el terror a través de la càmera, cas de films com Rec, Diary of the Dead, Redacted o American Zombie.

El nivell global de les pel·lícules projectades, però, obliga a parlar d’un any de tràmit pel festival, amb la presència de grans realitzadors del gènere que han presentat, malgrat el seu interès, obres menors, com ho demostren films com I’m a cyborg, de Park Chan-wook, Kantoku banzai de Takeshi Kitano, Mad Detective de Johnnie To, Halloween, de Rob Zombie, o Stuck, d’Stuart Gordon.

Podreu llegir l'article complet clicant aquí
Llistat del palmarès aquí

Solituds

Hi ha una nova generació de directors catalans i espanyols que comparteixen uns mateixos criteris estètics sobre el cinema i que, a través de les seves pel·lícules, estan teixint un interessant retrat coral sobre la solitud i l’aïllament que aclaparen la societat. Encara que no sigui el seu tema principal, la solitud defineix en tots els casos els personatges protagonistes i, d’alguna manera, es converteix en causa de les accions que duen a terme.

Potser l’exemple més extrem és el de Las horas del dia, de Jaime Rosales, títol clau d’aquesta onada de cinema que té en comú la pràctica absència de diàleg i el to minimalista. Las horas del dia mostra la quotidianitat d’Abel en una ciutat perifèrica. La vida d’aquest jove transcorre entre la petita botiga familiar, la casa de la seva mare i la de la seva nòvia, que no aconsegueix traspassar la barrera d’un personatge absolutament tancat en una solitud asfixiant de la que només sembla fugir quan s’allibera dels seus instints criminals.

Menys extrema i més propera resulta la reflexió sobre la solitud de la segona pel·lícula de Rosales, titulada justament La soledad, i en la que torna a apostar per fer visibles els aspectes més quotidians de l’existència humana. El film presenta a una mare soltera que decideix marxar del seu petit poble i instal·lar-se en la capital, fent-se seu aquell tòpic que converteix la ciutat en símbol de la solitud i la incomunicació més absoluta.

L’espai té també una dimensió simbòlica a La línia recta, del basc José Maria de Orbe. Un barri perifèric torna a simbolitzar aquest desert existencial pel qual es mou Noelia, una solitària i pràcticament invisible repartidora de publicitat que de nit treballa en una gasolinera, i que està en permanent fugida de si mateixa. La solitud que fa invisibles a les persones empeny també el protagonista de la pel·lícula Yo, del mallorquí Rafa Cortès, a una dolorosa lluita per adquirir una identitat.

Article publicat a Valors

Global, plural, independent....

...fashioniquis, hippyprogre i una mica new age, però he de confessar que l'anunci del nou País m'agrada força.

Què faria George A. Romero en cas d'una hecatombe zombie?

"Faig servir els zombies per observar els factors polítics i culturals. Per mi, els zombies representen els canvis revolucionaris i la forma com la gent s'adapta a les noves situacions. Els zombies són honestos i previsibles, el mal està en els humans". És el que pensa George A. Romero, que de morts vivents en sap un rato. El festival de Sitges ha rebut amb reverències i honors de rei al responsable de La noche de los muertos vivientes, un director que ja s'ha convertit en indiscutible institució del món del terror.

Romero ha vingut al festival a presentar el seu nou film Diary of the dead, amb la que torna als seus propis orígens; a explicar que ha volgut reflectir l'explosió dels media en la nostra societat; a desmentir que aquesta pel·lícula tracti sobre l'administració Bush; a negar que els zombies representin el subconscient col·lectiu; a confessar-se tot un cínic sobre el món del cine; a explicar que la primera pel·lícula que va veure va ser El ladrón de Bagdad; a criticar els zombies que corren massa, com els Amanecer de los muertos; a negar que els zombies de 28 dias después siguin zombies; i a confessar amb un somriure que en cas d'una hecatombe zombie, es refugiaria a Sitges.

I de pas, ja que ha vingut, s'ha endut la Màquina del Temps.

La justiciera

Resulta preocupant que un director respectable com Neil Jordan s’hagi implicat en una pel·lícula tan qüestionable com La extraña que hay en ti. Jodie Foster interpreta un personatge que, en determinats moments pot arribar a fer pensar en el taxista Travis Bickle de Taxi Driver. Aquí, l’actriu també es converteix en justiciera urbana decidida a resoldre a la seva manera els problemes als quals, aparentment, no pot fer front ni la policia ni la justícia. Fins i tot salva a una prostituta, en una mena de clicada d’ullet al film d’Scorsese en el qual ella feia aquest paper.

Però al final, La extraña que hay en ti acaba parlant de la manca de justícia i de seguretat en termes absolutament demagògics. La protagonista, víctima d’una agressió al carrer, no prova de denunciar a la policia els responsables de la mort de la seva parella. Prefereix, directament, resoldre el tema amb una pistola.

Són de lamentar les trampes d’un guió manipulador que busca que l’espectador s’identifiqui sentimentalment amb la protagonista per tal de disculpar la seva venjança. Més preocupant resulta encara que el personatge del policia renunciï també als mitjans legals i es converteixi en còmplice d’una venjança més pròpia del salvatge oest que d’un estat de dret. Es podria pensar que la intenció de Neil Jordan era la de mostrar la paranoia i la sensació d’inseguretat que es viu després dels atemptats de l’11-S, amb un cert esperit de crítica. Però el missatge no arriba de forma gens clara, si tenim en compte que una part del públic de la sala va acabar aplaudint en el moment de l'execució final.

Crítica publicada a Capgròs

Sempre és interessant...

...veure una bona pel·lícula per entendre perquè és important aquesta notícia. Esperem que el desenllaç real sigui més feliç que el de la pel·lícula.

PD: A la notícia del País expliquen que Kim Jong-il, amb fama de cinèfil (cosa que no el disculpa de ser dictador), rebrà com a obsequi un lot de telenovel·les i pel·lícules sudcoreanes entre les quals s'hi comptarà aquesta Joint Security Area. I és que segons diuen, l'home és un fan de l'actriu Lee Young-Ae, que hi fa un paperet.

Jurat caníbal

Espectacular el jurat de Sitges 2007. Mireu:

Zöe Bell: actriu ocasional, especialista cinematogràfica (veieu Death proof) i doble d'Uma Thurman a Kill Bill

Ruggero Deodato: el director d'Holocausto Caníbal, surt fent de caníbal a Hostel 2

Martin Weisz: director de Grimm love, va guanyar l'any passat el premi al millor director per aquesta peli d'amor caníbal. Perquè aquesta obsessió amb els caníbals???

Mirito Torreiro: crític de cine i profe meu a Bellaterra. Em va donar una de les millors lliçons de cinema que recordo. Em va dir: "per saber de cinema has de mirar molt de cinema". Aquest mantra guia la meva existència

Michael Rooker: actor, sempre recordat com el Henry de Henry retrato de un asesino, aquell que "cuando sale, sale a matar"

Francament, espero que cap d'aquests jurats tingui a la secció competitiva un amic amb el que vulgui fer les paus. Perquè la història d'en Paul Auster i en Wayne Wang a San Sebastián no té nom...