Canvi de rols

A finals dels anys vuitanta, una sèrie de joves policies infiltrats en instituts causava furor entre el públic adolescent. Entre els seus protagonistes començava a despuntar un jove Johnny Depp amb tota una prometedora carrera encara per endavant. La sèrie aprofitava la tirada que llavors tenien les series de polis i ho fusionava amb el subgènere de la vida als instituts, en una combinació que va donar molt bons resultats.

Més de vint anys després, les aventures dels joves policies del 21 de Jump Street fan el salt a la gran pantalla, en una adaptació entre nostàlgica i irònica, que s’emmarca còmodament en aquesta nova tendència de la comèdia americana. El temps transcorregut entre la sèrie i la versió cinematogràfica ha donat peu a capgirar l’esperit original i convertir l’argument en un pretext per mirar cap al passat adolescent amb un sentit de l’humor entre crític i burleta.

Els dos protagonistes, Jonah Hill i Channing Tatum, responen a dos dels estereotips més característics del microcosmos dels instituts: el “guaperes” d’èxit amb les noies i mal estudiant, i l’“empollón” poc agraciat i permanentment marginat del grup. Quan aquests dos joves retornen a l’institut com a policies d’incògnit, els esquemes han canviat i els seus rols es capgiren de manera inesperada. És en aquest embolic provocat pel canvi de rols on el film troba els seus millors gags i moments, als quals hi contribueix especialment el divertit Johah Hill, un dels actors de capçalera de la nova fornada de còmics gràcies a films com ‘Supersalidos’. I atenció, fans de la sèrie original, al divertit i igualment irònic “cameo” de Johnny Depp.

Crítica publicada a Capgròs

Monster party

Els fans de Tim Burton es divideixen entre els que consideren ‘Sombras tenebrosas’ un dels seus millors films i els que opinen que el director d’’Eduardo Manostijeras’ ha tocat fons en la seva trajectòria. I no és fàcil posicionar-se tenint el compte que, probablement, tot l’espectre d’opinions sigui encertat. Perquè ‘Sombras tenebrosas’, un entreteniment tan divertit com lleuger i naïf, que ens mostra tot el bo i millor del que Tim Burton ha estat capaç fins ara, però també ens constata que el creador de ‘Pesadilla antes de Navidad’ sembla haver-se encallat en la trampa del seu propi món, revisitant-lo una vegada i una altra fins a ratllar perillosament l’autoparòdia. No obstant, aquests "peròs" (i d'altres, com el final dilatat i matusser), no impedeixen que 'Sombras tenebrosas" es pugui gaudir com un deliciós divertimento que treu partit del natural histrionisme de Johnny Depp i el personal humor macabre de Burton, així com de la seva gran passió pels 'beautiful freaks'.

‘Sombras tenebrosas’ és tot un compendi de la cinematografia burtoniana, amb ressonàncies a ‘Bitelchús’, ‘Sleepy hollow’ o ‘La novia cadàver’, i òbviament, amb clares referències (i plans calcats) a ‘Eduardo Manostijeras’ y ‘Pesadilla antes de Navidad’, tant pels seus monstres entranyables com per la combinació de l’atmosfera del terror gòtic amb l’estètica pop. Per altra banda, ‘Sombras tenebrosas’ és d’alguna manera una mena de versió apòcrifa del Dràcula d’Stoker, amb un Johnny Depp amb estètica de Nosferatu trasplantat als anys seixanta, que converteix el criat de la mansió en el seu Renfield particular i a la càndida Josette en la seva Mina. La presència de Christopher Lee (agafant el relleu de Vincent Price dins les pel·lícules de Tim Burton) remet també a les pel·lícules de vampirs i al gènere del terror en general. Alhora, el films constitueix un simpàtic homenatge a totes aquelles sèries i pel·lícules de freaks adorables, com ara ‘La família Monster’, ‘Els Addams’, el film animat ‘Mad Monster party’ o la pròpia sèrie en la qual s’ha basat, ‘Dark shadows’.

Crítica publicada a Capgròs

Recordeu els vampirs amb parasol de 'Pesadilla antes de Navidad'?

I el Nosferatu de Murnau?

I aquí teniu el tràiler de 'Mad monster party', ja veureu la combinació de monstres i música pop!

Passions al D'A

Segona crònica del Festival de Cinema d'Autor que he publicat a el Núvol.com. La foto és de 'Diamond Flash'.

La platea del D’A dividida entre les grans passions i el desconcert davant la projecció del fenomen del festival. ‘Diamond flash’ convertida en un "hype" i el seu director, Carlos Vermut, rebut amb aureola de culte gràcies als seus dos inclassificables curtmetratges. La seva opera prima també té elements per convertir-se en un nou film de culte del cinema espanyol, si el temps la sap tractar bé. El director sap com crear expectatives i les ha creat, amb la seva pel·lícula, i dins la pròpia pel·lícula: una concatenació de personatges almodovarians en situacions tarantinianes (o potser és a la inversa?) vinculats d’una o altra manera en aquesta producció superlowcost amb superherois de poca monta, segrestos, incestos, tortures, sang… i favada! Entre els agraïments del film apareix el nom de Nacho Vigalondo i no ens pot sorprendre, perquè d’alguna manera ‘Diamond flash’ comparteix amb el director d’”Extraterrestre” aquesta nova tendència que consisteix a importar les claus del cinema fantàstic a la quotidianitat de la vida urbana, i fer d’aquesta raresa un punt de partida cap a qualsevol impossible.

Grans passions –força més unànimes- desperta Werner Herzog, sigui quina sigui la proposta que presenta. En aquesta ocasió, un duríssim i valent documental sobre la pena de mort, ‘Into the abyss’, rodat en la primera persona d’un director que s’implica en allò que relata. Herzog s’oposa radicalment a la pena de mort i així li expressa ell mateix al jove Michael Perry, condemnat per assassinar tres persones en el robatori d’un cotxe en un petit poble de Texas. ‘Into the abyss’ inclou els testimonis dels dos acusats -el segon, condemnat a cadena perpètua- i els familiars de les víctimes i dels assassins, i es va ampliant també amb les intervencions d’altres individus, com el capellà que atén els condemnats a mort o un exfuncionari encarregat d’executar els presos, que d’alguna manera són també víctimes de les seves pròpies contradiccions morals; o els amics i familiars dels joves condemnats, atrapats ells també en vides marcades per la delinqüència i la marginalitat. És aquí on Herzog va més enllà del testimoni morbós del “dead man walking” per oferir un duríssim retrat sobre la realitat social d’una gent sense recursos i amb poques esperances de futur en un sistema que els va a la contra.

La passió d’una dona dividida entre la fidelitat al seu marit ric i avorrit o l’aventura amb un amant jove però sense possibles. ‘The deep blue sea’, l’esperat i molt ben rebut film de Terence Davis, és un grandíssim melodrama amb totes les de la llei. Basada en una obra teatral de Terence Rattigan, Davis posa en imatges aquesta història de passions desaforades en el Londres de la postguerra, en un autèntic treball d’orfebreria visual que regala experiències com la seqüència inicial –amb música i sense diàlegs- que entren des de ja en el top dels grans moments del melodrama. A la contra del film, el seu propi classicisme i la seva adscripció a un gènere tan delimitat, que poden fer semblar ‘The deep blue sea’ una pel·lícula d’una altra època. El text teatral, algunes decisions de la ‘middle class wife’ costen d’entendre en aquest 2012 i tots aquests elements poden arribar a allunyar l’espectador d’aquest film massa fred en ocasions, però que compta amb el gran aval d’una Rachel Weisz senzillament brillant.

La recerca del cadàver en un cas d’assassinat del que no se n’acaba de treure l’entrellat és el pretext darrere ‘Once upon a time in Anatolia’, la pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan amb títol de conte que ens acompanya per les superfícies i ens insinua les profunditats d’un país, una societat i un sistema que no acaba de funcionar. El director, com el metge forense que fa dissecció d’un cadàver per descobrir les causes reals de la mort, observa el seu país advertint-nos d’allò que està present però no volem veure: el malestar, la mentida, la pèrdua de rumb. Bilge Ceylan aconsegueix captivar amb les seves imatges quan l’al·legòric missatge de fons potser se’ns escapa, deixant-nos amb ganes de poder aprofundir més en aquesta obra de múltiples lectures.

Aquestes han estat algunes de les sessions més destacades de la part final del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. El D’A també ha aixecat passions, les llargues cues, les sales plenes, les acalorades tertúlies post-sessió a la porta, les pinzellades ràpides a twitter i, sobretot, les ganes de veure bon i diferent cinema, ho constaten.

Criar un monstre

Amb ‘La semilla del diable’, Roman Polanski ens va deixar molt clar fins a on és capaç d’arribar una mare per protegir el seu film. La mare-coratge de ‘Tenemos que hablar de Kevin’ (pel·lícula que es podrà recuperar el proper dijous, dia 17, al Teatre Monumental de Mataró) també ha de criar un monstre diabòlic, amb la diferència, aquest cop, que la pel·lícula no s’inscriu en el gènere fantàstic sinó en el drama realista. El conflicte mare-fill guanya aquí en dimensió i profunditat i planteja un difícil debat moral: de quina part es posa la mare d’un assassí?

La pel·lícula està dirigida per la cineasta independent Lynne Ramsay, qui va despuntar amb ‘Morvern callar’ però que des de llavors no havia pràcticament fet res més. La directora s’ha volgut focalitzar en el personatge d’una mare que renuncia a la seva trajectòria professional i gairebé a la vida personal per criar un fill que se li resisteix, però amb el que acabarà per crear un estrany vincle de sang que al mateix temps la condemna i li salva la vida.

Duríssim drama psicològic que per temàtica s’emparenta a films com ‘Elephant’ o ‘Bowling for Columbine’, però que cinematogràficament se sustenta en la notable interpretació de Tilda Swinton, en un paper que li va valdre una llarga llista de nominacions i reconeixements. A nivell formal, destaca l’aposta de Ramsay per generar atmosferes claustrofòbiques i sensacions angoixants a través dels efectes de so, i d’un interessant muntatge que sobreposa accions passades amb el present de la narració.

Crítica publicada a Capgròs

D'A al Núvol

La setmana passada vaig publicar al Núvol aquest article sobre el D'A (Festival Internacional de Cinema d'Autor).
 
‘L’Apollonide’ és una de les millors pel·lícules que s’han projectat de moment al Festival Internacional de Cinema d’Autor (D’A) que se celebra aquests dies a Barcelona. El seu director, Bertrand Bonello, lidera aquesta nova-nova onada del cinema francès que està copant força interès en aquesta segona edició del festival. El certamen es va inaugurar amb el darrer film de la sempre celebrada Mia Hansen Love, ‘Un amour de jenesse’, que ha estat rebut tot i que amb menys entusiasmes que el seu film anterior, ‘Le pére de mes enfants’. El festival ha intentat també provocar/irritar i/o avorrir els seus espectadors amb la inclassificable ‘Hors Satan’ de no menys inclassificable Bruno Dumont. Hi va haver desercions, badalls i desconcert davant aquest intent mal dissimulat d’emular Pasolini, Dreyer, Bresson i Béla Tarr tots a l’hora en un sol film de ridícules pretensions i exorcismes i miracles inclosos.

Molt, però molt més interessant és ‘L’Apollonide’, la pel·lícula que definitivament donarà a conèixer per les nostres terres a Bertrand Bonello, cineasta que ja compta amb cert prestigi entre els cinèfils de gust exquisit, gràcies a films com ‘Tiresia’ o ‘De la guerre’. ‘L’Apollonide’ és un exuberant exercici visual al voltant de la vida, costums, anhels i misèries d’un grup de prostitutes d’una casa de cites en el tombant del segle XX. En l’espai limitat i claustrofòbic d’aquesta “maison fermé”, Bonello treu partit  de rostres, mirades, textures, llums i ombres, regalant autèntics “tableux vivants” òbviament inspirats per l’impressionisme que imperava a l’època. Aquesta lluminositat impressionista es va enfosquint a mesura que el segle avança i les penúries –la fatídica crisi- obliga a canviar cristall per vidre barat i renunciar als –pocs- drets que haguessin pogut tenir unes treballadores del sexe atrapades en deutes infinits. Un contundent epíleg ambientat en l’actualitat ens retorna a la descarnada realitat de la prostitució de carretera, per si en algun moment la imponent bellesa de les imatges de ‘L’Apollonide’ ens havia pogut distreure del missatge de fons.

El Festival de Cinema d’Autor va néixer de la inèrcia que va deixar el BAFF (festival de cinema asiàtic) i ocupa ara un espai central en l’oferta cinematogràfica festivalera de Barcelona. Però en la seva aposta de caire més generalista, el D’Autor no oblida els seus orígens i proporciona l’oportunitat de recuperar obres dels cineastes asiàtics més potents. Johnnie To és un habitual que no falta a la cita amb els seus seguidors, els que ja comencen a aplaudir quan als crèdits apareix el nom de la productora Milkiway. To ha presentat al festival ‘Life without principles’ un nou thriller de màfies, sí, però no les habituals tríades que formen part del món cinematogràfic d’aquest director de Hong Kong. En aquesta ocasió és l’especulació dels bancs i l’avarícia capitalista la que mou els interessos d’aquest personatges sense principis. No hi ha la grandesa d’altres films de Johnnie To ni les seves espectaculars seqüències d’acció, però se li agraeix el valor per denunciar una realitat angoixosa –la crisi, les estafes dels bancs, la pèrdua de valors- que agermana Hong Kong amb Barcelona i qualsevol altra ciutat del primer món.

Tota la sang i fetge que esperàvem al film de Johnnie To està a la pel·lícula australiana ‘Snowtown’, presentada com la proposta més dura del festival per mèrits propis. Aquest film reconstrueix el cas del psicokiller que un bon dia es va autoproclamar creuat contra els pederastes i va acabar trossejant a qui se li passava pel davant. La cruesa hiperrealista d’aquest thriller-drama és de les que regira ben regirat, i situa al seu director Justin Kurzel en el punt de mira de les noves autories.

Lluita de classes televisada

‘Los juegos del hambre’ adapta al cinema una exitosa novel·la originàriament dirigida al públic adolescent però que també ha acabat trobant un target de lectors adults. Llibre i pel·lícula ens presenten una distopia orwelliana, una societat futura marcada per la divisió de classes i el ferri control de la classe poderosa –caracteritzada amb una estètica barroca molt pomposa- per sobre dels districtes productors d’energia i matèria prima. Entre aquests districtes s’escullen cada any un noi i una noia que competiran al macabre concurs televisat anomenat ‘Els jocs de la fam’, una mena de “Gran Hermano” on 24 adolescents són abandonats en el bosc a la seva sort i una sola consigna: només un poc quedar en vida. Comença així una cacera infrahumana seguida morbosament per milers d’espectadors amb ganes d’espectacle.

Aquest punt de partida ha fet que ‘Los juegos del hambre’ es compari amb ‘Battle Royal’ el film de culte protagonitzat per Takeshi Kitano on joves japonesos també participen en un joc similar. Aquesta és l’única semblança, ja que el film japonès pretén fer una metàfora del sistema educatiu nipó, mentre que la reflexió de ‘Los juegos del hambre’ va força més enllà, per advertir amb aquesta faula futurista sobre els perills de la nostra societat actual. En aquest sentit, no deixa de resultar simptomàtic que un altre film recent, ‘In time’, plantegi com ‘Los juegos del hambre’ una societat clarament dividida entre classes riques que controlen els recursos per viure, i classes pobres ultraexplotades. La conclusió de ‘Los juegos del hambre’ resulta inquietant per les implicacions morals i ètiques del seu final aparentment feliç. Llàstima que cinematogràficament sigui un film tediós i confús que no aprofita les oportunitats per oferir un cinema d’acció sòlid i trepidant que estigui mínimament a l’alçada del seu missatge de fons.

Crítica publicada a Capgròs

tweetcrítica: Alps

Sobre 'Alps': qui som, qui volem ser, què fem per ser algú, com fer-ho per ser un mateix. El dol, el record, l’autoestima. #tweetcrítiques
— Judith Vives(@judithvives) abril 17, 2012

Comèdia amb valors

Curiosament, el gran èxit del cinema francès d’aquest any no ha sigut la multioscaritzada ‘The artist’, sinó ‘Intocable’, una tragicomèdia sobre l’amistat, la solidaritat i la superació personal que ha connectat, gràcies a una fórmula infalible, amb àmplies i ben diferents sensibilitats a França i més enllà de les seves fronteres. El film, dirigit per Eric Toledano y Olivier Nakache, parteix d’uns fets reals per relatar-nos la relació entre Philippe, un ric aristòcrata tetraplèjic i el seu cuidador, Driss, un immigrant subsaharià amb problemes econòmics. Aquests dos homes són de generacions, de raça i de classe social ben diferents, però malgrat tot aconsegueixen superar tots els tabús i prejudicis i bastir una relació de solidaritat que es convertirà en amistat. És precisament aquests valors sobre l’amistat i solidaritat que es desprenen del film el més interessant i remarcable d’aquest film que intenta mostrar també les dificultats d’adaptació d’un disminuït físic sense complexos. El fet que el jove Driss no tracti Philippe amb pena ni condescendència és també un missatge positiu que aporta la pel·lícula. ‘Intocable’ potser força massa les situacions còmiques i, sobretot, posa massa èmfasi en el personatge de Driss quan el que realment interessa és el lligam d’aquests dos homes marcats per dues circumstàncies. Però tot i això desprèn una vitalitat i energia que supleix les seves mancances a nivell cinematogràfic, els excessius tòpics als quals recorre i alguns acudits massa forçats.

Crítica publicada a Capgròs

tweetcrítica: Take Shelter

Take Shelter aborda el tema de l'esquizofrènia de manera diferent, sense criminalitzar el malalt, sinó intentant-nos posar a la seva ment
— Judith Vives(@judithvives) abril 8, 2012

Take shelter flirteja amb el cine de gènere sense arribar-hi a caure. Sembla un film apocalíptici de terror, però no ho és
— Judith Vives(@judithvives) abril 8, 2012

En realitat, Take Shelter és un film molt seriós i respectuós sobre el procés de l'esquizofrènia i com afecta al malalt
— Judith Vives(@judithvives) abril 8, 2012

També hi ha una segona lectura a Take Shelter, sobre la paranoia col·lectiva davant la crisi mundial, i una discreta crítica al sistema
— Judith Vives(@judithvives) abril 8, 2012

Michael Shanon es consolida com el "boig" oficial de Hollywood, en un dels seus grans papers sens dubte.
— Judith Vives(@judithvives) abril 8, 2012

Fastigosament divertida

Després de renovar el gènere del cinema de zombies amb les dues primeres entregues, la saga de REC es reinventa en la nova seqüela que signa en solitari Paco Plaza. L’acció ja no té lloc en un bloc de pisos de l’Eixample sinó en el banquet d’una boda de luxe convertida en un bany de sang i vísceres per obra i gràcia d’una infecció mortífera. La pel·lícula arrenca amb un potent pròleg que, estilísticament, emparenta directament amb les dues entregues anteriors de REC, rodades càmera en mà i mirada subjectiva i inserides en aquest subgènere del “Found footage” o “metratge trobat”. Aquest pròleg, un típic vídeo de boda que culmina amb el primer atac dels zombies, dóna pas a un film de realització més “convencional” on els ensurts i la sang competeixen amb els acudits gamberros, l’humor negre i les situacions de comèdia desfasada. [REC ]3 abandona, per tal, la seva marca d’estil per entrar en una nova fase, amb la plena consciència d’haver-se convertit en una saga de culte on tot pot ser, a partir d’ara, possible. Hi ha qui ha volgut veure en la ironia de convertir un banquet nupcial en un festival de zombies certa herència del cinema costumista i crític de Berlanga i Bardem. Hi ha en aquest REC també alguns homenatges, explícits o implícits, a grans títols del cinema fantàstic, des de ‘El Resplandor’ fins la saga ‘Evil Dead’ (clarament, ‘El ejército de las tinieblas’). També hi ha diàlegs divertits, pop espanyol dels anys 80, càmeres en mà, espases i serres mecàniques i sang, molta sang, ingredients ben lligats per proporcionar una més que fastigosament divertida estona d’oci.

Crítica publicada a Capgròs