50 anys vertiginosos

Avui fa cinquanta anys que es va estrenar Vertigo, i per celebrar-ho, us regalo tres dels moments més fascinants i emocionants del cinema i l'art del segle XX.

De qué sirven las hermosas calles de esas pequeñas ciudades, si están pobladas de esas gentes repulsivas...

El cinema i la literatura fa temps que adverteixen que alguna cosa molt fosca està passant a Àustria. Casos com el de Natascha Kampusch o el de Josef Fritzl d'alguna manera s'anticipen a les pel·lícules d'Ulrich Siedl i Michael Haneke, a les novel·les de Jelinek i les obres de Thomas Bernhard (curiosaments proscrits). En un article publicat a La Vanguardia d'ahir, Xavier Antich feia un recull de cites de Bernhard que feien esgarrifar. Aquí en teniu algunes:

Si no se marcha, perecerá en este país, y si no es un hombre vil, se convertirá en este país y en este Estado en un hombre vil, y si no es de naturaleza abyecta y infame, se convertirá en este país y en este Estado en un ser de naturaleza vil y abyecta, y por eso hace falta desde el principio mismo, desde los primeros momentos del pensamiento, salvarse de este país y de este Estado y, cuanto antes vuelva la espalda a este país y a este Estado un hombre con facultades intelectuales, tanto mejor.

Corrección, 1975

Si me voy, me iré de un país en el que las ciudades apestan y los habitantes de estas ciudades están embrutecidos

Hormigón, 1982

De qué sirven las hermosas calles de esas pequeñas ciudades, si están pobladas de esas gentes repulsivas, pensé, de qué me sirven las hermosas plazas si andan por ellas esas gentes más o menos horribles. Desde hace ya muchísimo tiempo no puedo sentir por ellas la menor comprensión. Las desprecio, las aborrezco, no quiero tener con ese pueblo nada en común.

Extinción, 1986

Podeu llegir articles que he escrit sobre Jelinek i sobre les pel·lícules d'Ulrich Seidl Canícula i Michael Haneke Funny Games

Infalibles

No hem arriscat. Al BAFF, aquest any, només infalibles: Aoyama (ja en vam parlar), Kim Ki-duk i Jia Zhang-ke. Hem fet tard per Johnnie To!!! I una petita aposta poc arriscada de darrera hora, Secret Sunshine, empesos pel Premi Cinematk i el renom del seu director Lee Chang Dong, exministre de Cultura sudcoreà. No es pot dir que haguem cobert expectatives, però si que hem tancat moderadament satisfets el pas per la desena edició del certamen, en el qual ja comencem a sentir aquella feliç complicitat que ens dóna la veterania, cosa que també vol dir que ja som deu anys més vells.

I les pelis?

Breath: Kim ki-duk fa un refregit poc dissimulat del seu personal món de silencis, delinqüència, dolor, redempció, voyeurisme, cultura pop i esperitualitat new age, o el que és el mateix, Hierro 3 + Bad Guy + Primavera, verano, otoño, invierno y primavera... et voilà, aquí tenim Breath. Un condemnat a mort (Cheng Chang, molt mono, mireu la foto) s'intenta suicidar, una escultora en plena crisi matrimonial intenta salvar-lo per salvar-se a si mateixa, i ho fa amb una versió musical reduïda de les historietes estacionals de Primavera, verano.... I mentrestant, el mateix Kim ki-duk en ple cameo que s'ho mira.

Secret sunshine: dramon absolutament dramàtic amb tot l'esplendor, ets i uts que té aquest gènere a Corea del Sud, sobre una pianista vídua marcada per la tragèdia contínua i empesa, després del segrest i assassinat del seu fill, a un comprensible però esgarrifós estat de bogeria que només se supera (segons interpretació lliure del final obert) gràcies a l'amor. El de Song Kang-Hoo, superestrella coreana, aquí de mera comparsa de l'actriu protagonista, una impressionant (això si) Jeon Do-yeon que ja es va endur el premi a la millor interpretació a l'incontestat festival de Cannes.

Useless: Jia Zhang-Ke vessant director-de-documentals abordant com sempre els temes de sempre, la miserable vida del xinès ras víctima de la globalització i el món capitalista. Aquí ho fa enxufant la càmera en grans indústries tèxtils, el taller d'una dissenyadora de moda xinesa que triomfa a París i els petits comerços dels sastres que es van quedant sense feina i es veuen empesos a la mina per sobreviure. Poques, molt poques paraules, que no calen per comprendre els irrevocables canvis en un sistema imperfecte molt poc preparat per afrontar-los.

Reinventar-se fins el final

El cordobès F. Javier Gutiérrez debuta en la direcció amb Tres días, un thriller apocalíptic inquietant i sorprenent que agafa el relleu d’operas primas tan prometedores com en el seu moment ho van ser Tesis o Intacto. Amb una certa influència estètica de la nova fornada de telesèries nordamericanes, però sobretot amb la mirada fixada en referents clàssics com La nit del caçador o El cabo del miedo, el que resulta més interessant de Tres días és la seva insòlita combinació de gèneres posada al servei d’un notable i refrescant exercici d’estil. L'esforç li ha suposat endur-se, contra tot pronòstic, el premi gros del Festival de Cinema de Màlaga.

Tres días comença amb l’anunci de l’imminent fi del món per l’arribada, en 72 hores, d’un meteorit a la Terra. Gutiérrez recorre a imatges d’arxiu de manifestacions violentes i catàstrofes de tota mena per recrear el caos i la desesperació col·lectiva desfermada. Enmig d’aquest caos, dos personatges, Rosa i el seu fill Alex, extranyament indiferents a la realitat, intenten frenar l’arribada al poble de l’ambigu Lucio, implicat en un estrany succés del passat. L’amenaça de la fi del món queda llavors en un segon terme propi dels mcguffins hitchcockians, per cedir el màxim protagonisme a la tensa persecució del gat i la rata. La persecució està marcada pels intents de l’Àlex (sorprenent Víctor Clavijo) de protegir els fills del seu germà mort anys enrera a mans de Lucio (Eduard Fernàndez en la seva solvència habitual).

Aviat, l’acció es trasllada del poble a una casa abandonada al mig del camp andalús, un paisatge amb la virtut de ser fàcilment identificable i que alhora aparenta ser qualsevol lloc, en una època indefinida. Aquesta és també l’extranya virtut de Tres días: sembla una pel·lícula moltes vegades vista i, al mateix temps, es capaç de presentar-se com un film ben original, que es reinventa contínuament i manté la capacitat de sorprendre fins a l'apocalíptic segon final, precedit per un inesperat instant de felicitat tan breu com etern.

Voluntad de denúncia

El director sudafricà Gavin Hood, que fa un parell d’anys va guanyar l’Oscar amb la millor pel·lícula estrangera amb el seu film Tsotsi, fa el seu salt a la indústria hollywoodenca amb Expediente Anwar. Es tracta d’un thriller polític de tall força clàssic i el terrorisme internacional de rerefons, amb voluntat de fer una crítica a la manipulació irresponsable de la informació i a la pràctica indiscriminada de tortures per part de l’administració nord-americana, que justifica l’ús de qualsevol mitjà els mitjans en la lluita antiterrorista. El film, però, també se’n va a l’altra banda per denunciar l’educació en el fanatisme que porta als joves islàmics a autoimmolar-se en atemptats suïcides.

Expediente Anwar se sustenta en un guió força clàssic però construït amb força intel·ligència i amanit amb bons diàlegs, que dosifica amb gran criteri la informació sobre la colla de personatges protagonistes, amb els quals Hood intenta dibuixar les xarxes i relacions invisibles entre els despatxos de Washington i les madrasses i presons islàmiques. El film es reserva també un sorprenent gir de guió que juga amb el temps del relat i que convida a reconstruir la trama i, de passada, replantejar-se les primeres impressions i els (pre)judicis quan es coneixen els motius dels personatges per actuar com ho fan. El director procura fugir dels tòpics sobre els "bons" i els "dolents", adopta una visió força equànime i respectuosa amb tots els bàndols i només peca d’un cert idealisme en el retrat del jove analista de la CIA interpretat per Jake Gyllenhal.

El film compta amb un interessant repartiment del qual destaca una brillant Meryl Streep en la maquiavèl·lica pell de la directora de l'oficina antiterrorista de la CIA, personatge sense escrúpols que representa, d’alguna manera, el revers de la periodista a la qual l’actriu va donar vida a Leones por corderos.



Crítica publicada a Capgròs

Críptic Aoyama

La presència al BAFF de Shinji Aoyama himself ens va fer anar dissabte passat a l'Aribau amb aquell entusiasme juvenil. El director de les molt mitificades Eureka i Eli, eli, lema sabachtani presentava el seu darrer film Sad Vacation, un dramón familiar sobre solituds i absències on adapta de la seva pròpia novel·la. El títol està agafat d'una cançó de Johnnie Thunders i descriu bastant bé l'esperit de la pel·lícula, on s'entrecreuen una sèrie de personatges outsiders -molt en l'estil Aoyama- marcats per ferides i ressentiments diversos en el si de les relacions familiars.

El principal protagonista, un guapíssim Tadanobu Asano, dóna vida a un home marcat per l'abandonament de la seva mare. Quan la dona reapareix inesperadament en la seva vida, aflora el ressentiment acumulat i un desig de venjança. El film resulta interessant per la forma com mostra els sentiments dels personatges i va desvetllant mica en mica, gràcies a un muntatge fraccionat, les motivacions i els secrets que oculta cadascun. Els llargs silencis donen pas a esclats de violenta ira reforçada per un contundent ús de la música, un mitjà d'expressió més dels sentiments en la línia del seu film anterior. Però tot i la grapa d'algunes seqüències, Sad Vacation resulta en conjunt un film excessivament feixuc i críptic.


Aquí teniu en Shinji Aoyama (a l'esquerra) presentant la peli al Baff. Disculpeu la mala qualitat de la foto!

Podeu llegir els comentaris antics sobre Eureka i sobre Eli Eli Lema Sabachtani.

Cinema d’homes i cinema de dones

En anglès existeix el concepte de Chick flicks per referir-se a un tipus de cinema destinat al target "femení". Són pel·lícules com El diario de Bridget Jones o Pretty Woman, les comèdies romàntiques de Hugh Grant o Meg Ryan, els dramons lacrimògens estil Meryl Streep... El "cinema per a dones" existeix des de que el cinematògraf va sortir de la barraca de fira, i compta amb gèneres propis, des dels melodrames clàssics signats per Douglas Sirk o George Cukor, passant fins i tot pel musical, fins arribar al drama d’època de base literària, amb adaptacions de novel·les de Jane Austen o E.M. Foster. Què converteix totes aquestes pel·lícules en cinema per a les dones? El tema? La sensibilitat? En aquest cas l’audiència masculina, les pot veure, entendre i fins i tot gaudir? Si és que no, com pot ser que la immensa majoria d’aquestes Chick Flicks estiguin dirigides per homes? Com saben aquests directors mascles quines inquietuds tenen les dones? I elles, quan són les que dirigeixen, de quins temes parlen?

Potser ens hauríem de preguntar també si existeix, en contraposició, un cinema “d’homes”: Potser és el cinema d’acció? Les pel·lícules de gàngsters? El western? És que els homes només són violència, força física i manca de sentiments? Llavors, Woody Allen, amb Otra mujer o Hannah y sus hermanas, a qui es dirigeix, a homes o a dones? Perquè pensem que El padrino és un film masculí, si encaixa perfectament en les pautes d’un serial melodramàtic? Amb Cabeza borradora David Lynch què pretén, fer una pel·lícula de terror o expressar la seva por a la paternitat? Perquè la millor heroïna vista al cinema els darrers anys, la protagonista de Kill Bill –que és dona i mare- neix de la ma d’un director tan "misogin" i "masculí" com Quentin Tarantino?

El cinema és un transmissor de valors amb una gran capacitat de ressonància i, sobretot, un potent fixador de rols i estereotips. Però el cinema, en primer lloc, és un mitjà: no crea el missatge, l’emet, i és el receptor, l’espectador i l’espectadora, qui ha de fer la feina de descodificar-lo i d’interpretar-lo. I és aquí, primer a la retina i després al cervell, on es decideix si hi ha un cinema d’homes i un cinema de dones.

Article publicat a la revista Valors

Clixés de melodrama

Elegy és la primera producció totalment americana de la realitzadora catalana Isabel Coixet. Per primera vegada, la directora ha renunciat a signar també el guió, que adapta una novel·la del nordamericà Philip Roth. Però encara que no es basi en el seu propi guió, Coixet ha sabut fer-se seu el relat i portar les inquietuds del veterà escriptor al seu territori personal, el del melodrama. En aquest procés, però, els personatges han perdut definició i profunditat i han quedat relegats a mers clixés, al servei d’una història d’amor intergeneracional que cau en una sèrie de tòpics ensucrats molt allunyats de les intencions del reconegut autor del relat original.

La directora renuncia completament a reflectir les inquietuds que Roth expressa en el seu llibre sobre temes com la sexualitat, la vellesa o el compromís, però tampoc és capaç d’aportar un punt de vista diferents que reforci, per exemple, el personatge de la jove protagonista. Coixet sembla únicament preocupada en arrossegar l’espectador cap a un mar de llàgrimes, provocades gràcies als recursos més fàcils, com ara la música sentimental i les escenes de pluja. Elegy, al final, no escapa de la cotilla de luxós telefilm.

Per fortuna dels espectadors, Coixet ha pogut comptar amb intèrprets de la solvència de Ben Kingsley, que intenta gratar en un fons pràcticament inexistent, i que sap treure-li també molt bones rèpliques a la seva companya de repartiment, Penélope Cruz, que ofereix una de les seves millors interpretacions en una pel·lícula que no se la mereix.

Crítica publicada a Capgròs

El bestseller

Per Sant Jordi sempre et cau el bestseller de torn.

Jo ja el tinc: El conde de Montecristo, d'Alexandre Dumas.

El més venut del 1845.

Ara tinc 1151 pàgines més de feina.

Bona diada

1968

El suplement Babelia del diari El País dedica un especial fabulós a repassar causes i conseqüències del Maig del 68. En el seu article "Praga i Memphis en mayo", Antonio Muñoz Molina explica entre d'altres coses, això:

En Cannes, ese año, François Truffaut consumó la ruptura con Godard, y tuvo la audacia de decirle en una carta algo que inmediatamente lo convirtió en un proscrito: que en las batallas campales entre policías y estudiantes se sentía más cerca de los primeros, hijos de campesinos, que de los sublevados, hijos de burgueses. Palabras semejantes escribió por entonces Pier Paolo Pasolini. Godard acusó a Truffaut de haberse convertido en esclavo del capitalismo, si bien no tuvo reparo en incluir, en la misma carta, una petición de dinero, según él para invertirlo en una película revolucionaria. Truffaut venía observando que en su antiguo amigo las proclamas de solidaridad se correspondían con una total indiferencia hacia los sufrimientos y las necesidades de las personas reales. "Entre tu interés por las masas y tu propio narcisismo", le escribió, "no hay sitio para nada más ni nadie más".

A la foto: Claude Lelouch, Jean-Luc Godard i François Truffaut al Festival de Cannes del 1968.

Remake i paradigma

Retratos del más allá és un rutinari remake de Shutter, un notable film de terror i, sobretot, una de les poques mostres del cinema tailandès que han aconseguit projectar-se amb certa normalitat més enllà de les seves fronteres. Però més que el relatiu interès que pugui tenir aquesta reversió, el cas de Retratos del más allà funciona com a paradigma d’un cert nou ordre cinematogràfic mundial. Hollywood ha entès la certa demanda existent d’un tipus de cinema de terror que prové d’Orient, però enlloc d’invertir en la distribució dels films originals, prefereix comprar els drets del guió i dur a terme maniobres tan extravagants com aquesta: L’original tailandès es converteix en una pel·lícula de producció americana, protagonitzada per una parella d’actors de rostres occidentals però dirigida per un realitzador japonès i rodada a Tokyo, de manera que es garanteix que tant els escenaris com els esperits i fantasmes tinguin un genuí aspecte oriental comme-il-faut.

En aquest procés, es perd la relativa essència de l’original tailandès, que recorria a tradicions i llegendes autòctones, i es converteix la història de l’esperit que es mostra a través de les fotografies en un pretext qualsevol per treure a passejar aquests trucs i efectes visuals que tan bon resultat donen des de l’èxit de Ringu i derivats. Només aquests cops d’efecte, previsibles però sempre "resultons", acaben per justificar el visionat d’aquest remake absolutament funcional, rutinari i impersonal, que no arriba a convèncer als aficionats més exigents al gènere.

Crítica publicada a Capgròs