El que li passa a Esther

Inesperadament, el cinema d’arrel catalana està traspassant fronteres a través del cinema de terror. Rec i Rec 2 han portat el nom de Jaume Balagueró i Paco Plaza fins als cinemes dels indrets més insospitats i un film de gènere amb tints apocalíptics i tocs de drama, Infectados, ha obert les portes de Hollywood als joves germans Àlex i David Pastor. A Hollywood també sembla força ben integrat un altre català, Jaume Collet-Serra, que després de les truculències de La casa de cera s’endinsa en un terror més psicològic amb la notable La huérfana, preestrenada amb gran èxit al recent festival de cinema de Sitges. A partir d’una història que, d’entrada, presenta poques possibilitats –l’adopció d’una nena òrfena que es va desvetllant com una autèntic malson–, Collet Serra no només aconsegueix un tens i rabiós psicothriller. Sobretot, el que aconsegueix és marcar una nova fita amb un inesperat gir de guió que demostra que, fins als guions més trillats se’ls pot donar la volta per explicar una cosa nova. El pols en la realització fa molt també a favord d’aquesta pel·lícula que també compta amb una interpretació digna de menció tan per part de l’estrella de torn, Vera Farmiga, com de la joveneta Isabelle Fuhrman, tot un descobremint en la pell d’aquesta Esther a qui, realment i com diu la publicitat del film, li passa alguna cosa: que ha entrat directa a l’olimp dels infants diabòlics i malvats del món del cel·luloide.

Crítica publicada a Capgròs

Carpe diem

Woody Allen recupera un antic guió de joventut que li permet sortir momentàniament de la deriva creativa en la que s’ha convertit la seva filmografia en els darrers anys. Si la cosa funciona no és ni molt menys una mostra del millor Allen, però si que permet recuperar una petita espurna del talent com a irònic observador de les complicades relacions de parella. La cosa, aquí, pren la forma d’una comèdia àcida i desenfadada al sobre un intel·lectual jueu de força edat i amb tendència a la misantropia que s’enamora d’una joveneta de províncies. Al voltant d’aquesta relació i seguint uns mínims paràmetres de comèdia clàssica, pivoten les històries d’una colla de personatges que també són "víctimes", d’una manera o altra, dels capricis de l’amor. La conclusió, per Allen, passa per dir "fora els prejudicis" i per un “carpe diem” que convida a no deixar passar de llarg les petites alegries que sorgeixen en mig del caos de l’existència. Tot plegat està amanit amb els acudits de rigor a costa de nazis i jueus i amb apunts, no per més subtils menys sagnants, sobre el provincianisme i el caràcter esnob de certa intel·lectualitat novaiorquesa. La cosa funciona prou bé en aquest Allen 100% escrit en la joventut i rodat des de la maduresa perquè, al capdavall, les penes i alegries del cor són molt similars a qualsevol edat.

Crítica publicada a Capgròs

Space oddity

Duncan Jones explota amb certa gràcia, però sense abusar, la circumstància de ser el fill de David Bowie en la seva targeta de presentació com a director de cinema, Moon, amb la que s’ha imposat en la recent edició del festival de cinema de Sitges. D’entrada, no costa gaire veure en Moon un intent de convertir Space Oditty en pel·lícula. El film conté prous elements com per poder parlar d’un homenatge al famós tema de David Bowie, però també amb suficient entitat pròpia com per considerar-la una obra personal que va més enllà de la influència paterna. Personal, i no sense risc, el que suposa tirar endavant una pel·lícula de ciència ficció amb un únic personatge –solvent Sam Rockwell- i uns efectes especials artesanals que doten el film d’una singular estètica retro i la diferencien de les grans produccions que actualment es basen en l’explotació dels recursos i efectes digitals. Interessant, tanmateix, és el tema de fons de la pel·lícula, el de la clonació i les seves implicacions ètiques i existencials, que Jones toca a partir de l’evolució d’un personatge aïllat en una estació espacial lunar. Les raons de l’existència d’aquesta estació lunar aporten un afegit ecologista a aquest conte humanista en clau de ciència ficció. El film també inclou petites però simpàtiques guinyades d’ullet a tot un referent, el 2001 de Kubrick, especialment amb el robot intel·ligent Gerty, una mena de Hal 9000 que, quan arriba el moment de la revolta, també es capaç de mostrar iniciativa pròpia.

El virus humà

El barceloní Àlex Pastor es va forjar un cert renom amb el seu primer curtmetratge, el premiadíssim larutanatural. Gràcies a la projecció internacional que va aconseguir amb aquest curt, premiat al festival de Sundance, al director se li han obert les portes de Hollywood, on ha debutat en la direcció de llargs. La seva opera prima, Infectados (Carriers), que firma juntament amb el seu germà David, és un film de gènere fantàstic, que barreja elements de ciència ficció i de terror amb apunts de drama psicològic. La trama gira al voltant d’una epidèmia provocada per un virus mortal del qual no es coneix ni s’arriba a explicar mai l’origen, perquè l’atenció es posa en la fugida de quatre personatges cap a un refugi a la platja. En el camí, aquests quatre personatges, dos germans i les seves respectives companyes, s’hauran d’enfrontar a situacions extremes on l’instint de supervivència els obligarà a prendre decisions i dur a terme accions que fan sortir la seva part més fosca. Tot plegat pretén portar a una conclusió fàcil: és més perillós l’home que el virus més contagiós, i s’hi arriba a través d’aquestes situacions límit amb les quals s’intenta obrir un debat sobre l’ètica i la moral. Ni les preguntes ni les respostes que es plantegen arriben a molta profunditat, però en tot cas, s’agraeix que els germans Pastor hagin mirat de tractar seriosament el tema i signar una pel·lícula que, dins els paràmetres del gènere i sense cap gran aportació, si que resulta prou seria i digna i que funciona també com a entreteniment. Malgrat no presentar uns personatges massa definits, el guió si que dosifica la informació sobre la relació dels dos germans, així com els ensurts i cops d’efecte propis de pel·lícules d’aquestes característiques. Un altra dels atractius dels quals es pot beneficiar Infectados és de la presència, ara notòria, de Chris Pine, un jove actor amb ganxo després de la seva participació al darrer film de la saga Star Trek.

Crítica publicada a Capgròs

Fraus, mentides i l’FBI

Steven Soderberg fusiona a ¡El soplón! les dues línies que defineixen la seva filmografia, la d’un cinema comercial, de grans estrelles i certa sofisticació, amb el vessant més propi del director de cinema independent que encara intenta ser. En resulta una barreja de pel·lícula d’espies i comèdia amb aires retro, alguns apunts de crítica a la societat i el sistema actual, i una trama llarga i confusa, però que se n’acaba sortint en el propòsit d’enganyar i tornar a enganyar l’espectador fins a la sorpresa final. El to de comèdia acosta ¡El soplón! a films com Charada i altres clàssics dels seixanta pels quals Soderberg sembla tenir força tirada, i als quals també ret homenatge amb la banda sonora de Marvin Hamlisch. S’ha de reconèixer l’esforç de Matt Damon per adaptar-se físicament al personatge al qual dóna vida, un en aparença ingenu executiu d’una gran corporació que decideix convertir-se en el confident de l’FBI quan descobreix actuacions fraudulentes a la seva empresa. En mans de Damon resulta força creïble la candidesa i ingenuïtat d’aquest personatge, com també l’inesperat gir que la seva història i el seu tarannà acaba fent en una pel·lícula que parla de les aparences, la manipulació, l’ambició i les mentides, les que es creu el propi personatge i també, les que fan possible un sistema en el qual són possibles grans fraus com el de Madoff o, més a prop de casa nostra, el cas de Millet i el Palau.

Crítica publicada a Capgròs

Una pel·lícula que canvia la història

Quentin Tarantino ha reconvertit la seva cinefília en la matèria prima d’un cinema amb marca pròpia. Totes les seves obres, en tant que resulten de la hibridació dels gèneres i les pel·lícules que devora sense parar, constitueixen per si mateixes autèntiques i personals declaracions d’amor al cinema, i més concretament, al cinema d’explotació, de sèrie B, de vídeoclub. Però a la seva darrera pel·lícula, Malditos Bastardos, Tarantino porta la passió cinèfila a extrems insospitats, fins a punt de fer que una pel·lícula sigui, literalment, capaç de canviar el curs de la història.

El cinema és un element molt important a Malditos Bastardos: el cinema com a art i com a entreteniment (les pel·lícules), el cinema com a espai (la sala), i el cinema com a llenguatge, el que permet narrar una història ambientada a la segona guerra mundial a la manera d’una pel·lícula clàssica de l’oest. Els maleïts bastards del títol, un grup de soldats jueus americans dedicats a caçar nazis, es comporten com autèntics cowboys perseguint indis. La ferocitat amb què aquests soldats cowboys arrenquen cabelleres és també digna del cinema gore, i en aquest sentit, Tarantino ha trobat un bon aliat en el cineasta Eli Roth, un director molt estimat pels fans del gènere gràcies a Hostel. Roth, que també interpreta a un dels maleïts bastards al costat d’un histriònic però divertit Brad Pitt, és també el responsable de la pel·lícula d’exaltació de la superioritat nazi presumptament rodada pel mateix Goebbels en persona, i de la que es mostren algunes escenes en la seqüència culminant del film, la que canvia el curs de la història i que transcorre en una sala de cinema.

El cinema per sobre de tot. A Malditos bastardos hi ha cites a Pabst, a Leni Riefenstalh i al cinema nazi de la Ufa, hi ha gore en color i en blanc i negre, hi ha influència del western clàssic –l’escena de la matança al cafè, per exemple, és pròpia d’un saloon-, hi ha bromes sagnants a costa del poder dels productors jueus a Hollywood –els productors de Tarantino són els germans Weinstein-, hi ha fins i tot una antiga estrella de Hollywood, Rod Taylor, que fa de Winston Churchill en una escena amb deix lynchià. Però per sobre de tot hi ha el millor i el pitjor Tarantino, el de les grans frases de diàleg i els personatges carismàtics –Aldo Raine i Hans Landa entren al hall of fame tarantinià des de ja mateix-, el de les llargues seqüències dialogades i el dels esclats súbits de violència, el de la narrativa fragmentada i la descontextualització continua, el Tarantino pop i gamberro, el salvatge, el que es diverteix i el que se salta totes les normes, com un autèntic cinèfil bastard.

Crítica publicada a Capgròs

Ombres del jazz

El documental que el fotògraf Bruce Weber fa rodar l’any 88 sobre el trompetista de jazz Chet Baker pocs mesos abans de la seva mort està considerat com un dels millors documentals musicals de la història del cinema. Però malgrat el prestigi que s’ha anat guanyant en projeccions ocasionals en festivals de música o cinema documental, han hagut de passar 21 anys perquè Let’s get lost s’estreni en sales comercials. Hi ha tingut molt a veure l’impuls del festival de Cannes, que ha recuperat el film dins la seva secció de clàssics del certamen quan es compleixen les dues dècades de la seva realització i de la mort del seu protagonista.

Weber va parlar i mostra un Chet Baker molt acabat i lluny de la bellesa i l’èxit de la seva joventut, però tot i el seu evident deteriorament físic i mental, aconsegueix treure-li algunes "confessions" que revelen les ombres que van cobrir la vida i trajectòria del trompetista de bellesa grega convertit en imatge icònica del jazz. No deixa de ser curiós que un fotògraf, William Claxton –que apareix al film- contribuís amb les seves imatges a fixar la llegenda de Chet Baker i que, anys després, sigui un altre fotògraf qui en reveli el vessant més fosc.

Weber signa un documental d’autor, en un blanc i negre dramàtic, amb un muntatge lliure com la improvisació del jazz i acompanyat per les melodies i la veu de Chet Baker. Let’s get lost combina els testimonis de les persones que van conèixer i envoltar el músic amb escenes rodades expressament per la pel·lícula. En aquestes pel·lícules, on es poden veure alguns rostres coneguts com el del baixista Flea o l’actriu Lisa Marie, és el propi Baker, envoltat de dones, cotxes i glamour, qui se situa en el centre de festes fictícies amb les quals el realitzador intenta evocar els temps del seu major esplendor. Temps llunyans quan les drogues no havien causat estralls en la vida i el rostre de Chet Baker, i molt abans també del misteriós episodi que el va obligar a retirar-se durant un temps després de perdre totes les dents en una baralla les raons del qual no han acabat de quedar mai clares, malgrat que el propi Chet Baker fa un intent d’explicar el que va passar.

Les paraules cansades de Chet Baker es contraposen als testimonis d’amics, familiars, parelles i exparelles que descriuen una personalitat seductora i carismàtica, però també manipuladora, egoista i destructiva, la mateixa que el portaria, pocs mesos després, a saltar per la finestra del seu hotel a Amsterdam. Chet Baker, que confessa davant les càmeres haver-se sentit feliç rodant aquestes darreres escenes d’una vida de fantasia, no va arribar a veure la pel·lícula acabada.

Podeu veure els deu primers minuts del film en aquest vídeo

L'adéu a un mataroní internacional

Dissabte passat 19 de setembre va morir l'actor mataroní Victor Israel, a l'edat de 80 anys. A l'hora d'escriure la seva necrològica em vai remetre a l'entrevista que jo mateixa li havia fet només tres anys abans, arran de la seva participació a la pel·lícula de Milos Forman Los fantasmas de Goya. El director txec havia aconseguit treure'l del retir oferint-li un petit paper, però sucós -al costat de Javier Bardem- i molt adequat al seu rostre lleig i difícil del qual sempre va saber treure'n un considerable profit. A Los fastasmas de Goya feia el paper d'un monjo inquisidor encarregat dels diners. Compartia cartell amb una jove estrella, Natalie Portman. Segons em va explicar Victor Israel, el primer dia que va coincidir amb ella al rodatge ni tan sols sabia qui era. Potser havia fet de secundari tota la seva vida però Victor Israel podia jactar-se d'haver treballat al costat de grans molt grans del setè art: Orson Welles, Yul Bryner, Kirk Douglas i Mickey Rooney, així com amb una llarga llista d’actors i directors espanyols. Va roda als Estats Units, Anglaterra, Itàlia i a la Xina, i va tocar tots els gèneres, si bé durant un temps es va centrar en els spaghetti westers i, al llarg de la seva trajectòria, al cinema fantàstic i de terror. Entre les seves 200 pel·lícules se n'hi compten algunes de molt importants, com La residencia, títol clau del nostre terror. L'actor s'havia iniciat al cinema l'any 61 i aviat va tenir clar quin tipus de papers podria fer amb el seu rostre lleig i la mirada estraviada. Des de llavors i fins els volts de l'any 2000 va treballar sense parar, ocasionalment fent el salt a la televisió -el recordem amb Joan Capri al Doctor Caparrós- o molt puntualment al teatre. El recordo il·lusionat per l'homenatge que li van fer al festival de cinema fantàstic de Sitges, on va rebre el premi honorífic Brigadoon Nosferatu, que es concedeix en la secció paral·lela del festival Brigadoon. A Sitges va rodar la seva darrera pel·lícula, la que feia 200, i que porta el títol Sitges-Nagasaki. Victor Israel estava molt satisfet d'una carrera tran prolífica. Els cinèfils catalans podem estar satisfets de les bones -o males, segons es miri- estones que vam passar veient les seves pel·lícules i els mataronins, tristos però contents d'haver vist com un dels nostres veïns es convertia, a la seva manera, en un dels nostres actors més internacionals.

Llegiu la notícia sobre el premi honorífic Brigadoon del festival de Sitges 2006 publicada a capgros.com

Llegiu l'entrevista publicada a Capgros.com en motiu del rodatge de Los fantasmas de Goya

Sobre les relacions de parella

Cada generació, anys amunt anys avall, acaba trobant una pel·lícula de referència que aborda el delicat tema de les relacions de parella en clau de comèdia agredolça. ¿Qué les pasa a los hombres?, traducció poc afortunada que pot portar a més d’un engany, pretén afegir-se a aquesta llista de títols que en els darrers anys s’ha ampliat amb autèntiques joies com Cuando Harry encontró a Sally o Beautiful Girls. Aquests dos títols són dues influències directes d’aquest film basat en una novel·la escrita pels guionistes de Sexo en Nueva York. Aquest detall, sumat al títol i a l’espectacular repartiment femení encapçalat per Jenifer Aniston, Jennifer Connelly, Scarlett Johansson i Drew Barrymore, pot fer creure que es tracta d’una pel•lícula potser més simplona del que realment és: un film coral al voltant d’una colla d’homes i dones entre els vint i els trenta i tants, i les dificultats en què es troben per tal de fer tirant endavant una relació amb una míniam solidesa. Així, en aquest catàleg de situacions i caràcters no costa trobar una història amb la qual sentir-se més o menys identificat: des de la jove que busca desesperadament parella per temor a convertir-se en una solterona, fins la jove independent que cerca experiències diferents que donin un nou significat a la seva llibertat, passant pel matrimoni en la seva primera crisi important, o la parella de fet que dubta de si formalitzar o no la situació. Totes aquestes històries es presenten en clau d’humor però també tocant força de peus a terra i, en aquest sentit, s’agraeix que el guió no resolgui favorablement totes les històries. De pas, es van tocant temes com la confiança, la fidelitat, la independència, el compromís i, en un apunt força contemporani, els efectes que les xarxes socials a internet tenen en les relacions personals. Tot plegat, presentat en format de vides creuades, puntejat per diàlegs prou enginyosos i amanit amb uns inserts en forma de fals documental que donen agilitat a una pel·lícula que, sense arribar al fons de res, si que posa sobre la taula alguns temes sobre els quals hi ha molt a parlar.

Crítica publicada a Capgròs

Apartheid alienígena

Peter Jackson ha decidit apadrinar el cineasta debutant Neill Blomkamp i, gràcies a aquesta aposta, la seva opera prima Distrito 9 s’ha convertit en un "must" per als aficionats al gènere fantàstic i als blockbusters en general. Hi ha una bona operació de màrqueting darrera la promoció d’aquest film d’invasions alienígenes, però també, s’ha d’admetre, una refrescant mirada a un subgènere al qual Blomkamp ha sabut donar-li aires nous sense acabar de renunciar del tot ni a paràmetres i tòpics preestablerts ni a referències cinèfiles. Que l’acció –la invasió alienígena- tingui lloc a la capital de Sud-àfrica i el protagonista sigui un afrikaner no deixa de resultar innovador acostumats com estem a veure naus espacials atacant la Casablanca o sobrevolant la Torre Eiffel. Que l’arribada dels marcians a la terra es retrati com un problema d’ordre social –els aliens són separats dels humans i confinats en un camp de concentració- no només és sorprenent sinó que a més dóna peu a una interessant metàfora sobre l’apartheid que demostra, una vegada més, que amb la ciència ficció es poden arribar a dir grans i doloroses veritats sobre les accions, passades i presents, de l’home a la terra. Però Distrito 9 no renuncia tampoc al seu caràcter de cinema d’entreteniment, i com a tal, obsequia l’afició amb tot un catàleg de seqüències de gènere que van des de la intel·lectualitat malaltissa del moviment de la "nova carn" –amb força cites a La mosca i altres films de Cronenberg- fins al gore més gamberro i irònic, aquell que va fer popular al propi Peter Jackson molt abans de la seva saga Tolkien. Tot plegat es presenta en un interessant format de fals documental que, tot i perdre el punt de vista en determinats moments, ens recorda la difuminada línia que separa la realitat espectacularitzada dels informatius, de la ficció més o menys realista que es projecta a la gran pantalla.

Crítica publicada a Capgròs