Una divertida 'tragèdia' quotidiana

Borja Cobeaga supera amb bona nota el salt a la direcció de llargmetratges després d'haver generat força expectatives en la seva trajectòria en el món dels curtmetratges, amb obres com Éramos pocos -premiat a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors-, que va aconseguir una nominació a l'Oscar. El realitzador basc ha aportat a la seva opera prima, la fresca i divertida Pagafantas, l'experiència en el curtmetratge i en el mitjà televisiu, que es detecta en el ritme lleuger de la pel·lícula i la funcionalitat dels seus gags, amb encerts com els fragments documentals sobre el món animal que il·lustren els rituals per buscar parella; però també un important pòsit de cinèfil que permet definir Pagafantas com un encreuament entre una comèdia romàntica d'adolescents i una screwball clàssica en tota regla. I de fet, la noia objecte del desig del protagonista recupera la tradició de personatges femenins esbojarrats en la línia de la Katherine Hepburn de La fiera de mi niña.

No cal dir que Sabrina Garciarena està a anys llum de la Hepburn i força lluny també de la resta del repartiment de Pagafantas, amb actors com Oscar Ladoire o Kiti Manver, i on destaca per la seva naturalitat el televisiu Gorka Otxoa. Aquest jove actor aporta humor i tendresa a Txema, el noi enamorat d'una guapa argentina que només el pot veure com el seu millor amic. No costa entendre i fins i tot identificar-se amb la "tragèdia" quotidiana d'aquest pobre "pagafantas", i per això el personatge aviat es guanya les simpaties del públic. Aquesta és una de les claus, sens dubte, que expliquen l'èxit de la proposta com aquesta, que també troba en el seu repertori de secundaris i la successió de situacions còmiques els seus punts forts. Per això, Pagafantas és una pel·lícula allunyada de pretensions però al mateix temps, prou sòlida -malgrat les falles- com per passar la complicada prova de la comèdia i complir amb el seu principal objectiu: arrencar un i molts somriures en l'espectador.

Crítica publicada a Capgròs

El pitjor de Michael Bay

Amb Transformers, el mal nom que s'acostuma a associar a Michael Bay va trobar una excepció que feia presagiar l'inici d'una nova etapa de certa “maduresa” en l'obra del perpetrador de La Roca, Armaggedon o Pearl Harbor. Tot i tenir una petita legió de fidels seguidors, per a molts Michael Bay és encara sinònim dels pitjors defectes del cinema comercial americà. Defectes que, amb grans dosis d'ironia i força imaginació, va aconseguir superar amb la primera part de les aventures d'aquests robots mutants. Però com que una flor no fa estiu, poc li ha faltat per tornar a fer de les seves, recuperar tota la tralla que caracteritza les seves pel·lícules en la més que innecessària seqüela dels Transformers. Si la primera part era un divertit i despreocupat film d'aventures per a tots els públics, ingenu, divertit i autoparòdic, aquest segon film peca de tota classe d'excessos, tant de metratge com, principalment, de pirotècnia i efectes especials. Mica en mica, la mínima trama, que en els minuts inicials manté el to de la seva predecessora, es va perdent en un mar d'escenes inconnexes que només troben justificació en el desplegament d'efectes i que li resten tot sentit a la pel·lícula. Fins que al cap de dues hores i mitja de pel·lícula, només acaba quedant clara una cosa: Michael Bay encara forma part de la dubtosa elit dels pitjors directors del planeta.

Crítica publicada a Capgròs

El pes de l'absència

No volia passar l'ocasió, encara que tard, de recomanar-vos la nova pel·lícula del japonès Hirokazu Kore-eda, Still Walking, projectada al BAFF i estrenada recentment, perquè no recordo cap altra pel·lícula japonesa, tan fredes com acostumen a ser, que m'hagi colpit i emocionat tant com aquesta. Still Walking, o Aruitemo aruitemo en el títol original, és una petita joia en forma de retrat realista i costumista d'un retrobament familiar, en una família marcada per rivalitats, ferides i pèrdues, que té en Ozu una referència i un punt de partida per anar molt més enllà.

Em va agradar especialment un article d'Enrich Alberich al Culturas de La Vanguardia, us en deixo un fragment:

La película de Kore-eda opta abiertamente por la contención, por la placidez expositiva, por una sutileza que viaja acompañada por una casi total ausencia de subrayados. El relato bucea en la banalidad de lo cotidiano - las cuitas culinarias, los abundantes ágapes, el repaso a las viejas fotos familiares, el consabido anecdotario-,pero cada detalle, cada gesto, incluso cada omisión o cada frase sólo esbozada se advierte como algo significativo, que llena de sentido cada recodo de la narración. Sin superfluos aspavientos, Still Walking saca a colación asuntos tan fundamentales como el tránsito a la vejez y la conciencia de la propia senectud, la inevitable quiebra intergeneracional, los efectos del paso del tiempo, el cariz lamentable y devastador de las ocasiones perdidas, la rigidez mental y social que puede suscitar una sociedad tan ritualizada, lo ineludible del vínculo familiar y, por supuesto, el peso de la ausencia, muy evidente aquí gracias a la continua evocación de la muerte del hijo mayor, una tragedia imposible de cicatrizar y que sigue contaminando al presente.

Por debajo de su apariencia amable, el filme no escatima pasajes de reveladora dureza, mostrando cómo el dolor puede transformarse en un insaciable motor de venganzas, rencores y resquemores, imposibilitando la viabilidad de una auténtica armonía más allá de las fórmulas corteses y de las piadosas promesas que jamás se cumplirán.

Por su temática, su tono, su estética, su conocimiento de lo humano y su modo de observar el mundo Still Walking remite inexorablemente al universo de Yasujiro Ozu, irguiéndose en una suerte de modélico a la par que singular tributo a la obra del gran maestro.

El preu de la independència

La francesa Audrey Tatou assumeix el repte de posar-se en la pell Coco Chanel en una de les moltes pel·lícules que estan coincidint en festivals i cinemes sobre la vida de la famosa dissenyadora francesa de moda. El film, dirigit per Anne Fontaine, se centra n els anys de joventut d’aquesta modista cridada a trencar els canons de la moda femenina. La pel·lícula mostra, per una banda, el caràcter rebel d’una joveneta Coco que es dedica a cantar molt abans que a cosir, i que des dels seus anys de Cabaret ja va destacar per la seva personalitat poc convencional.

Coco, de la rebeldía a la leyenda posa èmfasi en la vida sentimental de la protagonista, fent de la pel·lícula per una banda una melodrama convencional, i per l’altra, un film que respon als preceptes del biopic. A través de les seves relacions amoroses i especialment a partir de la seva història d’amor impossible i truncada amb un jove britànic, la pel·lícula aprofundeix en aspectes de la personalitat de la futura creadora, entre les quals el seu caràcter ambiciós, independent i apassionat, però també en la ferida que la va marcar i la va acompanyar per sempre.

Tots aquests fets de joventut definirien la vida i obra de Coco Chanel, una trajectòria marcada per tantes contradiccions com el propi personatge, una dona que paga amb la solitud la seva independència i rebeldia, i que veu com la seva moda, que un dia va trencar esquemes, acaba convertida en un uniforme estandaritzador de la dona. Així és com es pot interpretar el rostre trist d’una Coco ja veterana i en la cima de l’èxit que, envoltada de models clòniques amb els seus vestits, enyora els amors perduts i la llibertat des seus anys de joventut.

Crítica publicada a Capgròs

Aprendre a fer pel·lícules

De La Vanguardia d'avui , a tres dies de l'estrena de Tetro. Francis Ford Coppola diu:

A mi edad, puedo decir que no me queda prácticamente nada por hacer y, a pesar de todo, nunca me sentí hastiado. Tuve fama y dinero, fracasé y volví a hacerme rico y disfruté de maravillosos privilegios; sin embargo, creo que la verdadera felicidad en esta vida está en aprender cosas nuevas. A medida que me voy poniendo viejo, es cada vez más eso lo que busco. Y no hay nada que te enseñe más que trabajar en una película personal o sobre un tema que verdaderamente te interesa, porque para hacer esa película necesitas investigar y estudiar, debes invertir todo un año pensando nada más que en ella.

Mi objetivo con esta segunda carrera, que se define por tener películas de tipo más personal, es aprender a hacer películas. A pesar de que llevo cuarenta o cincuenta años haciéndolo, sé que hay muchísimo por aprender: el cine es un arte muy joven y todavía ni siquiera hemos empezado a tocar su lenguaje. La mayor parte de lo que utilizamos en nuestras películas se inventó en la década del ‘20 con los pioneros del cine en Alemania, con Eisenstein y los grandes artistas mudos de Norteamérica. Pero después de que el cine se convirtió en un verdadero negocio, nos encontramos de pronto con que ya no podemos hacer nada. Se ha convertido en una suerte de dictadura: las películas no pueden ser en blanco y negro ni incluir subtítulos, ya no pueden ser dramáticas, ni intelectuales, ni pretenciosas...

Salvar terminator

Per aquelles coses de la cartellera, a les pantalles coincideixen actualment dos seqüel·les de sagues cinematogràfiques de gran èxit que conviden, a més, a parlar sobre les idees renovadores que arriben a Hollywood provinents d’altres àmbits com el televisiu. Així, si la preqüel·la d’Star Trek que ha signat J.J Abrams ha obert totes les esperances al sorgiment d’una nova generació de cineastes, el nou capítol de la saga Terminator que ha dirigit McG sembla confirmar-lo com un altre dels noms a tenir en compte en aquesta nova fornada de directors de cinema d’acció més comercial.

McG ha comptat amb la inestimable col·laboració del reputat guionista Paul Haggis, que contribueix a fer d’aquest Terminator: Salvation una digna continuadora d’una saga emblemàtica dins el cinema de ciència-ficció. Haggis planteja una complicada trama que es basa en el joc de viatges temporals que servia de punt de partida de la sèrie, i la sap tancar amb una hàbil solució argumental que, a més a més, està farcida de referències i clicades d'ullet als fans. Amb aquest sòlid guió a les mans, McG s'ha pogut dedicar a la cosa visual, que és el seu gran fort, tal i com va quedar clar amb la seva versió personal de Los Ángeles de Charlie.

Coherent, com Haggis, amb la línia marcada pel primer dels Terminators, McG ha optat per una estètica "austera" i seriosa que, no obstant, no estalvia recursos i efectes especials per mostrar el futur desolat i apocalíptic d'un planeta dominat per les màquines. Terminator: Salvation, en aquest sentit, recull curioses i variades influències que van des de Mad Max fins als mons virtuals dels videojocs. Però al mateix temps McG es manté fidel a l'esperit dels anteriors Terminators, especialment el film originari. D'aquella pel·lícula rescata McG les imatges reciclades d'un Schwarzenegger que reapareix convertit en el primitiu T800 per obra i gràcia dels efectes digitals, en una de les moltes piruetes visuals del film. Aquest excés d'artilleria visual acaba sent tant el punt fort com la feblesa d'una pel·lícula que pot fer-se pesada, però que també s'ha de reconèixer com un intent de dignificar en gènere i fer-ho, cosa encara més difícil, a partir d'una quarta part dirigida per encàrrec.

Crítica publicada a Capgròs

Correcta adaptació de marca europea

El primer dels tres llibres de l’exitosa trilogia literària Millennium del desaparegut Stieg Larsson ha arribat al cinema en una interessant adaptació signada pel danès Niels Arden Oplev. Es tracta d’una adaptació pulcra, seriosa i força literal que, tot i renunciar a alguns aspectes de la novel·la, és en general força fidel al contingut, a l’esperit i al to de l’original literari. Millennium 1: Los hombres que no amaban a las mujeres és, a més, una mostra d’aquest cinema de gènere que darrerament s’està produint a l’Europa del Nord i que de moment ha ofert productes tan dignes com aquest mateix film o la molt recomanable Déjame entrar. Niels Arden Oplev es planteja la seva pel·lícula com un thriller auster i seriós, que recull l’essència de la complicada trama del llibre de Larsson, i en potencia determinats aspectes: principalment, aquells que fan referència als maltractaments a les dones i la investigació que porta a terme el periodista Mikael Blomkvist per descobrir el misteri que amaga la família Vanger. Conscient que el personatge de la hacker Lisbeth Salander compta amb molts seguidors, el director de la pel·lícula ha potenciat la seva presència, introduint alguns elements de la seva vida que en els llibres s’expliquen en la segona novel·la. Per la contra, renuncia a detalls de pes com ara tot allò que té a veure amb la relació dels mitjans de comunicació amb el món financer, el retrat més a fons de la família Vanger o les relacions del propi Blomkvist amb les seves amants, que resulten un interessant contrapunt en positiu per a una trama on pesa tant, precisament, la violència contra les dones. No obstant, els seguidors de la trilogia no se sentiran decebuts amb una adaptació que també convenç als aliens a l’obra de Larsson com una correctíssima i entretinguda mostra de cinema negre de firma europea.

Crítica publicada a Capgròs

El temps i els carrerons

El britànic Michael Winterbottom oscil·la entre el cinema de denúncia i un cinema de caire més intimista sempre que troba la seva arrel en la tradició del cinema realista anglès, però al qual ha sabut dotar sempre d’un personal estil estètic. Génova, la seva darrera pel·lícula, presentada a San Sebastián i estrenada amb força mesos d’endarreriment, és una mostra d’aquests cinema de sentiments que Winterbottom ha explorat des dels seus inicis amb Besos de Mariposa i que va arribar a un punt culminant amb la brillant Wonderland. Genova intenta seguir l’estela d’aquell referent i, sense acostar-s’hi, s’hi que resulta una interessant aproximació per al gran públic –aquell que potser encara no conegui la seva obra- a certes dèries del cineasta. El film relata el procés de dol d’un home que perd la seva dona en un accident i que intenta refer la seva vida amb les seves dues filles adolescents, iniciant una nova etapa a la ciutat italiana que dóna títol a la pel·lícula. Winterbottom encerta de ple amb el seu protagonista, Colin Firth, un actor perfecte per al protagonista d’un film que no oculta la seva voluntat de tocar la fibra. El director, però, sap esquivar els moment més lacrimògens amb el peu al terra del realisme que sempre és present al seu cinema. Per això, encara que tova per moments, Génova també és interessant per la forma com expressa que, amb el pas del temps, les ferides es poden anar tancant i la vida es pot tornar a viure en plenitud. Ho mostra amb el devenir d’uns personatges que es busquen a si mateixos mentre fugen pels carrerons de la ciutat italiana, el retrat de la qual, estudiadament caòtic, fuig de la postal turística i es converteix, en canvi, en un personatge més de la història.

Crítica publicada a Capgròs

Ciència ficció i emoció

J.J. Abrams, creador d’una de les actuals sèries televisives de referència, Lost, està demostrant amb les seves incursions cinematogràfiques que els nous llenguatges televisius poden renovar les entumides fórmules del cinema de gènere nordamericà. Aquest joves realitzador, productor i guionista, ja ha deixat ja la seva marca en films com Mission: Imposible III o la sorprenent Cloverfield i ha demostrat que el cinema comercial d’acció o de ciència ficció no té perquè està renyit amb la qualitat. Per això també resulta tan encertada la seva elecció com a responsable de l’onzè capítol de la saga cinematogràfica d’Star Trek, que s’ha plantejat com una preqüel·la que expliqui els orígens dels tripulants de la nau Enterprise.

El repte és agosarat ja que, a més, es tracta de recuperar els personatges de la sèrie original i relatar la seva joventut, amb nous actors que donin vida a noms tan mítics com el senyor Spock o el capità Kirk. Abrams ha trobat en els trekkies de major solera els més entusiastes valedors d’aquest film que recupera l’essència i l’emoció de les grans Space Operas de Hollywood. Star Trek XI és una pel·lícula tan trepidant i espectacular com emotiva i fins i tot ingènua, i és en aquesta equilibrada combinació d’acció i emoció, de modernitat i aires retro, on Abrams aconsegueix els seus millors resultats. I per sobre de l’acció, el director aconsegueix parlar de qüestions com l’amistat, la lleialtat, el compromís, l’amor o fins i tot la preservació de la memòria història amb un guió que destaca també pels seus diàlegs frescos i enginyosos.

Els seguidors de Lost trobaran tics i clicades d’ull a la sèrie així com també els trekkies, als quals Abrams els reserva una sonada i entranyable aparició de l’actor Leonard Nimoy (l’Spock original), que apareix per obra i gràcia d’un guió circular com una cinta de moebius, que avança endavant i endarrere en el temps sense que res perdi sentit i tot conservi una estranya lògica interna. Un exemple més del talent de J.J. Abrams, un director que amb els seus continus transvasaments d’idees entre televisió i cinema s’està confirmat com l’exponent més destacat d’una nova fornada de directors que, com els de la generació dels setanta, sembla cridada a renovar el cinema comercial de Hollywood.

Crítica publicada a Capgròs

BAFF 09: La creació artística

Ja fa unes quantres pel·lícules que Takeshi Kitano es pregunta sobre la seva pròpia condició de creador. Achilles & the tortoise tanca aquesta trilogia integrada per Takeshis i Glory to the filmmaker, en les quals, potser amb un acusat egocentrisme que queda disculpat per la personalitat de la seva creació, Kitano s’ha posat en qüestió el com, però sobretot el perquè de la seva obra. Takeshi Kitano, que indiscutiblement és un dels artistes i creadors nipons més polifacètics, no ha renunciat mai als seus orígens com a comediant de teatre i humorista televisiu. Aquestes facetes tornen a fer-se presents en la seva nova pel·lícula, projectada al BAFF. Achilles & the tortoise és un film amb aires autobiogràfics i reminiscències a la tan celebrada El verano de Kikujiro, on Kitano recupera també una altra de les seva múltiples vocacions: la pintura.

El comediant, el pintor i el cineasta es donen la mà en una pel·lícula que intenta copsar la tensió inevitable entre l’impuls creador i el desig d’expressar alguna cosa, amb la necessitat d’agradar i la fàcil instrumentalització en què tot plegat pot derivar. El mateix Kitano, que quan fa d’actor es diu Beat Takeshi, s’interpreta una de les edats del protagonista, un pintor vocacional i autodidacta en lluita permanent per trobar la seva pròpia veu artística en un món on l’art trobar certs condicionants i on tot ja sembla haver estat dit o inventat.

És certament naïf i ingènua la crítica del món de l’art que ofereix Kitano en aquest film, com naïf és la seva pròpia obra pictòrica que es converteix en objecte de burla –cal agrair-li l’autoironia- en aquest film. Però és realment humil la posició del creador que sembla admetre que no hi ha res més en la seva obra que el desig de comunicar-se amb els demés. Al final, la creació entesa com un acte d’amor culmina una pel·lícula notable en la seva primera part, arrítmica en la segona, supèrflua en determinants plantejaments però honesta en els seus resultats: una síntesi encertada de l’obra d’un autor genial en les seves imperfeccions, tal com també sembla demostrar-ho l’extraordinària capacitat d’arrancar ovacions dels seus fidels seguidors fins i tot quan es tracta de les seves obres menors.

Més informació a la web i al Facebook del Baff.